Tòquio inaugura els Jocs Olímpics amb una cerimònia sense públic i marcada per la pandèmia

Un atleta corria sobre una cinta elàstica. Una ciclista pedalava sobre una bicicleta estàtica. Una remera fingia fer palades a l’aigua. Totes en solitari, distanciades, abstretes en el seu esforç, unides pel fil invisible de la tecnologia. Tòquio, a la seva manera artística, ha mirat de seguida cara a cara l’elefant dins l’habitació durant la gala inaugural. Són els Jocs de la malaltia, la mascareta i l’aïllament. No hi havia raó per obviar-ho i així ho han entès els organitzadors de la cerimònia que ha donat per inaugurats els Jocs Olímpics més estressants de la història de l’olimpisme.

La cerimònia va començar representant la preparació inusual que han tingut els esportistes aquest any de pròrroga abans d’enfrontar-se a l’examen olímpic. Danses elegants i tradicionals, de colorisme oriental, però alhora ombrívoles, van emmarcar el to compungit del missatge. Hi va haver fins i tot un minut de silenci per les víctimes de la Covid. No es van sentir gairebé aplaudiments, en un signe de la condició insòlita d’aquests Jocs. Menys de mil convidats compostos d’autoritats i dignataris presidits per l’emperador Naruhito i el màxim mandatari del COI, Thomas Bach van ocupar les llotges i grades de l’estadi. Una sensació estranya, marca d’aquests Jocs convertits en una lluita esgotadora contra l’adversitat.

Naomi Osaka, el símbol de l’esport del Japó, la tennista que recentment es va retirar deRoland Garros per no haver de parlar davant els mitjans, es va encarregar d’encendre un peveter protegit per una càpsula oberta com una flor. Últim acte d’una cerimònia desigual, que va remuntar després d’un començament tan apagat, que de vegades, en els moments de silenci al recinte, es podien sentir els ciutadans reunits a l’exterior de l’Estadi Olímpic de Tòquio. No se sap si protestaven pels Jocs, els més cars de la història, o per veure alguna cosa, el que fos. La presència dels atletes, en una desfilada al ritme de la música de videojocs japonesos, aparentment molt populars allà, havia de canviar el to de la cerimònia. Tot just ho va aconseguir. Va prevaler la sensació d’entusiasme fictici.

Sense l’essència

L’esport mundial s’ha acostumat als partits amb les grades buides però faltava auscultar les emocions en uns Jocs. I es diria que una cerimònia sense públic perd absolutament tota la seva essència. Potser per això la coreografia completa plantejada pel Comitè Organitzador japonès va resultar tan minimalista com un haiku, sense grandiloqüència. Com si fos la seva manera de mostrar el seu respecte per les pèrdues humanes en temps de pandèmia universal. El més imponent, en el tram final, l’ús de 1.824 drons dibuixant la Terra en suspensió sobre l’estadi; el més divertit, els pictogrames representant tots els esports.

Els atletes van fer la seva part mirant de dotar el dia de felicitat olímpica. Amb o sense públic, és la cita cabdal de les carreres esportives de la majoria. Ufans tots en la desfilada i les salutacions dirigides a la càmera. ¿A qui si no? Les delegacions van semblar en general més reduïdes de l’habitual (excepte la dels EUA).

«Celebrem el moment»

Espanya va comparèixer amb Saúl Craviotto i Mireia Belmonte com abanderats, un tàndem per primera vegada. Tonga, com en les tres últimes edicions, va desfilar liderada pel greixat Peta Taufatofua, de Taekwondo. I els russos, sense dret a himne i bandera pel dopatge d’Estat, es van presentar rere la bandera del Comitè Olímpic Rus.

Les paraules de l’emperador i l’encesa del peveter van posar per fi en marxa uns Jocs que s’han fet esperar com cap altre.

El Japó sospira per una treva de la pandèmia, que la suor i la competició freni màgicament l’avenç del virus. Gairebé un centenar d’acreditats ja han donat positiu i es tem que perduri la progressió actual. La incertesa, doncs, plana encara sobre la cita de Tòquio, que d’una forma o una altra es proposa arribar al 8 d’agost.

Notícies relacionades

Les prediccions donen 21 medalles a Espanya

Mor als 76 anys Jim Hines, el primer home que va baixar dels 10 segons en els 100 metres

 ‘Més ràpids, més alts, més forts i junts’, diu el bonic lema d’aquests Jocs. I els més difícils, sens dubte.

---

Així ha explicat EL PERIÓDICO la cerimònia inaugural.