Manuel Vázquez Montalbán, l’aixafaguitarres de la borratxera ciutadana | Olimpíades Barcelona 92

Per tenir una idea completa, a 360º, de com es van viure els prolegòmens dels Jocs Olímpics i la seva majestàtica execució res millor que revisar les cròniques que en aquell temps escrivia Manuel Vázquez Montabán, carregades d’una saludable suspicàcia i una de les poques veus capaces de veure més enllà de la pujada emocional olímpica. La ciutat, va constatar, va acabar apuntant-se cegament a aquell orgasme perquè era molt gran el desànim i la misèria moral que arrossegàvem després que Félix de Azúa hagués aixecat el 1982 l’acta de defunció cultural de la ciutat comparant-la al ‘Titanic’.  

Als articles de Vázquez Montalbán hi ha la més lúcida radiografia del moment, perquè no s’entrega a la joia.  Allà hi ha els primers dubtes ciutadans sobre si els Jocs acabaran arruïnant les arques municipals i, si no ho fan, per a qui serà el rèdit obtingut. El creixement de la ciutat ¿és el que necessita realment Barcelona? ¿O és simple carcassa per presentar l’espectacle? ¿D’aquesta nova ciutat en trauran benefici només uns quants? Potser va ser una mica malastruc però la seva va ser una de les poques veus discordants en aquesta eufòria. En els seus escrits de ferotge analista s’aprecia el perill que suposava que davant la impossibilitat que els poders públics assumissin la tremenda despesa econòmica de les celebracions, la ciutat es posés en mans de la iniciativa privada, una cosa que no és dolenta per si mateixa, però que a la llarga va donar molt aire – ara ho sabem– a la bombolla immobiliària de la ciutat. 

Una de freda i una de calenta

 Va desplegar no poca broma davant les piruetes que es van fer per deixar contents tots els actors. Una de freda i una de calenta. Aquelles tensions entre la rauxa maragalliana i el seny pujolesc, obligats a un pacte polític contra natura que va acabar capitalitzant molt millor el primer i en què va acabar entrant de mala gana el segon. 

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

 Ningú com el periodista per treure el suc a l’entrada del rei Joan Carles al so d’‘Els segadors’, amb la seva amenaçadora tornada, en la cerimònia inaugural, tirant llenya a l’etern debat de si els Jocs van ser catalans o espanyols. Per ell senzillament allò era un circ que calia contemplar amb distància i sense sentimentalisme. Això en aquell moment no era gens fàcil, perquè tothom es va deixar arrossegar per aquell tsunami d’empoderament col·lectiu. 

Naturalment, tot allò havia de cristal·litzar en una obra de ficció, que va anar escrivint paral·lelament als fets i publicant originalment en entregues, com un complement als seus articles, però aquesta vegada en clau de farsa. A ‘Sabotaje olímpico’ va posar el seu estimat Carvalho, aquí, més àlter ego que mai, a punt per tancar-se a la seva casa de Vallvidrera i fer-se el desentès de la informació olímpica, fins que els homes de Corcuera, l’inquietant ministre de l’Interior de llavors, truquen a la seva porta perquè investigui una sèrie de problemes més dignes del Doctor No de James Bond o més aviat de Mortadel·lo i Filemó.