Carles Buxadé, l’últim dels cinc arquitectes de l’Anella Olímpica

En aquest espai hauríem de parlar de cinc noms, recitats d’una tirada, com una davantera de quan les davanteres eren de cinc: Correa, Milà, Buxadé, Margarit i Gregotti. Els quatre primers, autors del projecte de conjunt de l’Anella Olímpica de Montjuïc. I, amb la incorporació de l’arquitecte italià, també d’una de les seves peces, l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Dels cinc, només Carles Buxadé (Barcelona, 1942) haurà arribat a veure el 30è aniversari dels Jocs. Alfons Milà va morir ja el 2009, la covid va vèncer, en el fatídic 2020, Federico Correa i Vittorio Gregotti, i el 2021 ens va deixar Joan Margarit. Dues parelles de socis de llarg recorregut (Milà-Correa i Margarit-Buxadé, aquests dos últims derrotats en el concurs per a la torre de Collserola, que es va emportar Norman Foster) es van unir per crear la gran plataforma en què havien d’encaixar l’estadi, la piscina olímpica, el Palau Sant Jordi i l’INEFC. Van aconseguir cosir entre si els edificis i encaixar el conjunt, en forma de terrasses esglaonades, completant la urbanització de la muntanya heretada dels Rubió i Forestier. 

Especialment dolorós per al tàndem Margarit-Buxadé, especialistes en càlcul d’estructures, degué resultar la mítica inundació de l’Estadi Olimpic amb motiu de la seva precipitada inauguració per la Copa del Món d’atletisme del 1989 (assumint el risc de fer-ho amb juntes encara sense segellar). Però l’enuig de veritat va venir amb la imposició, allà on només hi havia d’anar un monòlit, de la torre de telecomunicacions de Telefónica. Calatrava va ser un altre dels perdedors del concurs de la torre de Collserola i per imperatiu municipal la Barcelona del 1992 havia de tenir un Calatrava. Els cinc arquitectes van rebre el suport estèril dels seus col·legues per rebutjar, sense èxit, la teatral banderilla de 136 metres que trencava totes les proporcions del conjunt i aplatava la resta d’edificis. Eren anys d’arquitectes estrella davant la discreció del treball en equip.