Per fi és estiu

Per fi és estiu, o almenys això es respira a la ciutat. Els nens han aparcat definitivament les rebequeries matutines i ara, ben empastifats de crema solar, tornen d’excursió o de colònies preparats per donar canya al cambrer, al dependent o al monitor de torn. 

En la mateixa línia, els guiris ja campen al seu aire per la ciutat, sense samarreta, vermells com gambes i armats amb els seus pals de selfis. Ells sí que en saben. Venen preparats per aixecar el colze a les abarrotades terrasses de la Rambla tan aviat com arribin les cinc de la tarda. Així que tinguin la feina feta, marejaran el cambrer cantant cançons de lletres inintel·ligibles mentre que aquest, pensant en la propina que pot ser que li caigui, aguantarà el xàfec fins que se’n vagin a un altre bar.

Quan sentim parlar de l’estiu, és inevitable que ens vingui al cap el record d’aquest dolç sabor del descans, la migdiada a la gandula o els dies sense fer gens de cas al rellotge. Però per a molts joves l’estiu és sinònim de feines precàries, clients estressats, nens histèrics i guiris borratxos. Si ets d’aquests últims, tranquil, company. Aquest article és per a tu. 

Per a tu, que patiràs els trenta llargs graus diàriament reforçats per l’asfixiant humitat de la ciutat mentre t’armes de paciència i expliques per enèsima vegada a la mateixa taula de nòrdics en biquini que la paella és typical spanish; per a tu, que se’t posaran les dents llargues veient fotos dels col·legues a Instagram disfrutant de la platja mentre suportes les mil i una trapelleries que et fan aquests petits dimonis amb gorres de Dora l’Exploradora; i, en definitiva, per a tu, que pencaràs més hores que el sol (i sota el sol) per quatre duros per poder-te pagar l'uni o aquest anhelat festival al qual fa mesos que somies poder anar, et dic una cosa: no estàs sol.

Segons el Ministeri d’ocupació, el mes passat 24.522 joves van trobar feina, i la majoria d’ells ho van fer en el turisme o l’hostaleria. I és que per a molts comença aquesta època en què deixaran les seves tasques habituals i s’enfundaran en el seu àlter ego estiuenc, el que es passa hores servint copes o repartint pamflets. Sí senyor, aquests som nosaltres: els mil·lennistes, una generació de prop de 8,7 milions de joves que se suposava perduda però que es resisteix a rendir-se.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

I amb quina dignitat cada estiu ens posem mans a l’obra i una gorra corporativa si fa falta per atendre taules en un xiringuito, ens carreguem de paciència i aguantem jornades maratonianes amb aquests insignificants 15 graus de temperatura ambient més o aguantem la conya de treballar per als que sí que estan de vacances i no s’aixequen de la taula fins a les tres de la matinada. 

‘És el que hi ha’

«Cada hora són cinc euros», penses cada vegada que algú et fa un xiulet per demanar-te el compte, visiblement molest per l’espera, encara que vagis de bòlit i acumulis més de cinc hores sense anar ni al lavabo perquè el teu cap no vol contractar més cambrers. Cada hora són cinc mísers euros que encara que són vergonyosament poc, és el que hi ha. No et cauran els anells, i ho saps. Et conformaràs amb això perquè, encara que sigui trist, segurament ja sigui més del que guanyes la resta de l’any, així que suportaràs les enrabiades que faci falta per poder-te comprar la moto o per poder ballar com si no hi hagués un demà en aquell xiringuito d’Eivissa en què t’agradaria estar. ¡Ànim, company pencaire! Recorda que no estàs sol, en aquesta precària batalla som molts.