Una herència amb més llums que ombres

De quina manera rendibilitza Barcelona les 13 seus olímpiques municipals 25 anys després dels Jocs? L’arquitecte Alessandro Scarnato, autor de 'Barcelona supermodelo', assaig guanyador del Premi Ciutat de Barcelona 2016, assegura que la capital catalana és una de les urbs olímpiques que ha resolt més bé aquesta qüestió.

Barcelona es va plantejar els Jocs Olímpics, a més de per emprendre una transformació urbanística global, com una ocasió «per crear estructures esportives complexes dins del teixit urbà. La majoria segueixen actives i integrades en diferents barris de la ciutat», manifesta Scarnato, recordant el fracàs d’Atenes, on les seus estan deteriorades i abandonades.

Els 21 equipaments olímpics de Barcelona 92, entre ells els 13 municipals, es van agrupar en grans àrees, Montjuïc, Diagonal, Vall d’Hebron i el Poblenou, i es van transformar en l’embrió de l’actual xarxa de centres esportius. 

MONTJUÏC GUANYA, VELÒDROM PUNXA

La corona se l’emporta  Montjuïc, on la construcció de l’anella olímpica va suposar la reurbanització de la muntanya. S’hi va restaurar l’Estadi Olímpic del 1929, que estava en ruïnes. Després dels Jocs va acollir el RCD Espanyol, els Barcelona Dragons i concerts. Actualment és la seu d’Open Camp, un parc temàtic esportiu de rendibilitat i futur incerts. La joia d’aquesta corona és el Palau Sant Jordi, obra de l’arquitecte japonès Arata Isozaki. Aquesta és la instal·lació més versàtil i més rendible de totes les heretades dels Jocs. Concerts, competicions esportives, exhibicions, qualsevol gran esdeveniment hi cap.

El Palau Sant Jordi és l’estrella, però hi ha altres seus olímpiques a la ciutat, com les piscines Picornell i el pavelló de la Mar Bella, d’ús intensiu», assegura David Escudé, comissionat d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, que a l’altra cara de la moneda hi situa el velòdrom d’Horta. «En un futur pròxim tornarà a ser un espai impressionant, ja que el cobrirem per augmentar la seva rendibilitat i per preservar la conservació de la fusta», anuncia Escudé.

A Montjuïc també hi van tenir protagonisme en els Jocs l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, les piscines Picornell, d’ús públic, la piscina de salts, un dels enclavaments de la ciutat més sol·licitats per a rodatges per les seves vistes panoràmiques; el palau de la Metal·lúrgia, que va ser el recinte firal dedicat a l’esgrima; el Palau d’Esports, avui Barcelona Teatre Musical, i el circuit de cross, amb l’estadi Pau Negre, equipament especialitzat en hoquei i atletisme. Molt a prop d’allà, a Sants, el pavelló de l’Espanya Industrial, dona avui servei al barri com a centre esportiu municipal. 

DIAGONAL I EL POBLENOU

L’àrea de Diagonal incloïa instal·lacions construïdes molt abans dels Jocs: el Camp Nou, el Palau Blaugrana, el Reial Club de Polo i el desaparegut estadi del RCD Espanyol.

A la Vall d’Hebron va brillar l’avui desaprofitat velòdrom, a més del camp de tir amb arc, el pavelló poliesportiu i les pistes de tennis.

L’àrea del Poblenou agrupava, a més de la Vila Olímpica, el Port Olímpic i el pavelló de la Mar Bella, que acull entrenaments d’atletisme, rugbi, taek­wondo i triatló.

A Ciutat Vella, el frontó Colom és un centre esportiu municipal que recorre a l’esport com a eina de cohesió social al districte. I a la frontera de l’Eixample amb Sant Martí, el poliesportiu municipal de l’estació del Nord compta actualment amb 4.626 abonats.