La fórmula màgica de Barcelona-92

Juan Antonio Samaranch escombrava cap a casa quan va proclamar el 1992 que Barcelona havia celebrat els millors Jocs Olímpics de la història. Escombrava cap a casa, però no mentia.

Com a president del COI, Samaranch necessitava que la marca universal dels cinc anells creixés en poder i influència edició rere edició. Sobretot, després de la revolució que ell havia impulsat en el moviment olímpic, arraconant la llei fundacional de l’amateurisme i obrint-lo de bat a bat al negoci de la televisió i el patrocini comercial.

Com a barceloní il·lustre, l’èxit de Barcelona-92 culminava la seva pròpia operació de blanqueig. Quinze anys enrere, aquell peix gros de la dictadura franquista havia abandonat la ciutat al compàs d’una banda sonora cridada pels manifestants a la plaça de Sant Jaume: «Samaranch, fot el camp!» Ara, aquella mateixa ciutat l’honrava davant el món sencer.

EFICÀCIA I PASSIÓ

Per tot això, Samaranch necessitava esbombar el 1992 que Barcelona havia marcat una fita en la història olímpica. Però per a això no li va fer falta falsejar ni recargolar la realitat. Barcelona va sorprendre fa 25 anys el món i a si mateixa amb una fórmula màgica composta de pacte polític, econòmic i social, eficàcia germànica, passió mediterrània i solidaritat. I també la dosi justa d’oportunitat: la guerra freda i l’apartheid acabaven de passar a la història i els Jocs del 1992 van poder conjurar el fantasma dels boicots. Aquests van ser els ingredients de l’exitós model olímpic de Barcelona. 

Al començament dels anys 80, Barcelona era una ciutat grisa, desmaiada, anònima. Amb un dèficit clamorós d’infraestructures urbanes, de mobilitat i tecnològiques. Exclosa del mar per la via fèrria i el vetust parc industrial del Poblenou. Amb uns barris perifèrics desestructurats, mal dotats i pitjor comunicats, fills de l’especulació i el desarrollismo sense escrúpols del franquisme. La crisi internacional del petroli i la recessió industrial domèstica castigaven l’economia local, l’efervescència del final de la dictadura cedia el pas al desencant, el soroll de sabres estremia el país, la inseguretat ciutadana encongia els carrers i l’heroïna vampiritzava una generació.

Barcelona necessitava com a mínim un miracle, una vareta màgica que li permetés sortir de la letargia i iniciar una transformació urbanística radical, modernitzar-se i dotar-se d’infraestructures, obrir-se al mar, donar-se a conèixer al món i atraure el turisme (vigila el que desitges perquè pot fer-se realitat: avui el turisme intensiu és percebut com un problema pels barcelonins), reconvertir el Poblenou industrial, crear ocupació, dignificar els barris obrers…

PRESSUPOST QUIMÈRIC

La llista era interminable i el pressupost, quimèric. Tret que la ciutat, acostumada en l’últim segle a créixer a empentes (exposicions de 1888 i 1929, construcció llampec de barris sencers per a la mà d’obra immigrant que necessitava la indústria local als anys 50 i 60…), trobés un pretext excepcional capaç d’aixecar inversions, unir voluntats i superar recels. Els Jocs Olímpics, l’esdeveniment de més repercussió mundial si s’exceptuen les guerres o les grans catàstrofes, van ser aquest pretext.

 Barcelona va marcar distàncies des del principi amb els missatges de les seves predecessores olímpiques. Moscou-80, que va voler ser gloriós aparador comunista, es va quedar en cant de cigne de la Unió Soviètica. Los Angeles-84 va replicar amb un festival capitalista on s’havia de pagar fins i tot per portar la torxa. I Seül-88 va ser el rentat de cara i l’obertura de la dictadura sud-coreana i la carta de presentació mundial de la seva vigorosa indústria.

Barcelona volia els Jocs per reinventar-se com a ciutat. Per a això va necessitar forjar una triple entesa: política (ajuntament, Govern i Generalitat), econòmica (el sector públic va liderar el projecte, en què el privat va tenir una participació notable) i social (la ciutadania va fer seu el projecte i més de 30.000 voluntaris van entregar solidàriament el seu temps i el seu treball a l’organització olímpica).

Notícies relacionades

Pasqual Maragall: campió olímpic

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

La ciutat va arribar a la cita del 25 de juliol de 1992 amb els deures fets, les obres acabades, l’organització greixada i una estampa urbana brillantment renovada. Orgullosa, entusiasta i amable, ansiosa de presentar al món la seva nova condició de capital europea.

Els Jocs de 1992 van canviar la història de Barcelona. La van fer entrar anticipadament dins del segle XXI. O simplement li van donar tot el que li devia el segle XX. H