Centres de deportació, més de 2 anys de detenció, sancions...: les claus de l’acord que endureix encara més la política migratòria de la UE

La UE ha fet aquest setmana un pas més en l’enduriment de les seves polítiques migratòries. Malgrat que les arribades irregulars continuen baixant, un 26% el 2025 segons dades de la Comissió Europea, i augmenten les deportacions, un 28% l’any passat, el percentatge més alt de l’última dècada, l’objectiu del bloc continua sent fer cada vegada més difícil a les persones migrants arribar i, sobretot, quedar -se en territori europeu, i accelerar les expulsions.

Aquest és el final de la nova llei de retorns que el Consell i el Parlament han segellat aquest dilluns. Entre les qüestions que aquesta negociació havia de resoldre hi havia el reconeixement de les ordres d’expulsió a tota la UE, perquè tots els països siguin responsables d’executar-les tot i que no les hagin emès. També quina seria la data d’entrada en vigor de la legislació, que els governs volien retardar dos anys.

Amb l’objectiu d’accelerar les expulsions, quan les autoritats decideixin que una persona no té dret a residir en territori europeu, aquesta decisió vindrà acompanyada d’una ordre d’abandonar el territori de manera immediata o en un espai de temps definit. Si no volen enfrontar-se a sancions, hauran de cooperar.

Quan els països considerin que no ho estan fent, hi ha risc de fuga o suposen «un risc per a la seguretat», la nova legislació contempla períodes de detenció de fins a dos anys i mig. Aquesta ordre de detenció podrà ser emesa tant per una autoritat administrativa com judicial. La llei planteja en qualsevol cas alternatives a la detenció com a vigilància electrònica o una mena de fiança.

Originalment, la proposta de la Comissió excloïa d’aquesta possibilitat menors no acompanyats o famílies. No obstant, l’acord entre l’Eurocambra i els governs endureix encara més les normes i obre la porta que també ells puguin ser detinguts «com a últim recurs» i «durant el període més breu possible».

L’objectiu de la llei és, per damunt de tot, accelerar les deportacions. Per aconseguir-ho, Brussel·les va obrir la porta a la creació de centres de deportació per a persones en situació irregular que hagin rebut una ordre d’expulsió a tercers països. Aquest dilluns, els governs i l’Eurocambra han pactat fer-ho possible. 

A la pràctica, dependrà dels governs. La llei simplement ofereix la base legal perquè els països que el considerin puguin enviar a un tercer país a les persones que es trobin il·legalment a la UE i hagin rebut una ordre definitiva d’expulsió, sobre la base d’un acord o conveni celebrat bé bilateralment o bé a nivell del bloc, del qual hauran d’informar la resta de països i l’Executiu.

Aquests acords només podran celebrar-se «amb tercers països que respectin els drets humans, el dret internacional i el principi de no devolució». Alguns països com Alemanya, els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Grècia treballen ja per crear aquest tipus de centres. El mes de març passat, els ministres d’Interior d’aquests cinc països es van reunir per explorar vies. En aquesta reunió va participar també el mateix comissari de migració, Magnus Brunner. 

L’Executiu comunitari va optar per una regulació davant una directiva, cosa que implica que les normes seran exactament les mateixes als 27 països de la UE. I aquestes normes seran més dures per als qui es neguin a acceptar l’ordre d’expulsió, com denegant-los subsidis o incentius per al retorn voluntari, o imposant-los la prohibició temporal o fins i tot permanent en cas que suposin un risc de tornar a entrar en territori comunitari. 

A més, per millorar la coordinació entre països, les «ordres europees de retorn» seran accessibles per a les autoritats dels Vint-i-set a través d’un sistema d’informació, en tot l’espai Schengen, que permet la llibertat de moviment entre la majoria de països de la UE. Les autoritats podran decidir en aquest cas si emeten una nova o reconeixen l’original, una cosa que podria acabar sent obligatori en el futur.

Una altra de les qüestions que aquesta negociació havia de determinar era l’entrada en vigor de la llei, que alguns governs volien retardar fins a dos anys. Finalmente, buena parte de las medidas entrarán en vigor de forma inmediata en cuanto el Consejo y el Parlamento aprueben el texto final, como la creación de centros de retorno, mientras que aquellas que requieran una preparación previa lo harán 12 meses después de su publicación.

Notícies relacionades

Guerra de l’Iran, en directe: última hora | Nova negociació entre els EUA i l’Iran per aconseguir la pau

Trump frena l’ofensiva israeliana al Líban per salvar el diàleg amb l’Iran

L’acord ha sigut possible en gran mesura a causa del gir a la dreta en la política nacional i europea. La posició tant de l’Eurocambra, que van pactar els partits d’extrema dreta, conservadors i populars europeus, com del Consell, és molt més dura que la proposta original de la Comissió. Mentrestant, elsgrups socialistes, dels Verds i l’Esquerra van mirar de frenar sense èxit el procés legislatiu.

El text final és el resultat d’una negociació que s’ha allargat durant gairebé un any. Ara, tant els governs europeus com el mateix Parlament l’hauran d’aprovar formalment perquè pugui entrar en vigor. Ho farà previsiblement gairebé en paral·lel amb el Pacte Migratori que està en marxa des d’aquest mes de juny.