¿Una lliga de democràcies?

Amb tot, posar el focus als Estats Units no esgota el problema, que és estructural. El sistema internacional continua recolzant-se en una concepció westfaliana de la sobirania que equipara formalment tots els estats amb independència de la seva naturalesa política. Sobre aquesta base es va edificar el sistema de les Nacions Unides: una suposada "societat internacional" en què democràcies i règims que no són estats de dret conviuen en peu d’igualtat jurídica. D’aquest disseny se’n deriva una expectativa difícilment sostenible: que el dret internacional pugui aplicar-se de manera uniforme a actors que no comparteixen els seus pressupostos bàsics, fet que s’acaba traduint en una exigència inevitablement asimètrica.

Davant aquesta contradicció, potser ha arribat el moment de replantejar la sobirania com a principi absolut, sobre el qual s’ha sostingut un sistema de les Nacions Unides cada vegada més formal que operatiu. No es tracta de renunciar a l’ideal de la justícia ni al de la pau internacional, sinó de reformular-los sobre bases més realistes. Perquè el problema no és l’aspiració a un ordre jurídic internacional, sinó la ficció que es pugui sostenir sobre una comunitat universal d’estats sobirans formalment iguals però políticament desiguals. Una alternativa més coherent consistiria a articular aquest ideal al voltant d’un principi de justícia compartida entre els estats que compleixen condicions polítiques substantives –democràcia, separació de poders, imperi de la llei i responsabilitat política– i que, per això, poden assumir compromisos jurídics exigibles tant en el pla intern com en les seves relacions mútues.

Una lliga de democràcies permetria aplicar el dret allà on pot funcionar, sense renunciar a la cooperació internacional, però deixant enrere una pretensió d’universalitat que avui buida de contingut el dret internacional. A més, podria contribuir també a reforçar el prestigi de la democràcia en un context en què el seu atractiu ja no es pot donar per fet. Davant un ordre internacional que difumina les diferències entre els règims, la pertinença a un espai jurídic i polític exigent –amb drets i obligacions reals– oferiria un incentiu clar, no solament pels seus beneficis materials o estratègics, sinó pel valor del reconeixement en un moment de competència oberta entre models polítics.

Notícies relacionades

Maduro comença a Nova York un llarg periple judicial

Cuba, Mèxic i Colòmbia: el fantasma de l’efecte dòmino recorre Llatinoamèrica després de la captura de Maduro

Fora d’aquest marc, amb la resta de països –per desitjable que sigui una altra cosa– continuarien prioritzant el realisme, els interessos estratègics i, en darrer terme, la força. No perquè sigui normativament acceptable, sinó perquè així funciona un sistema internacional en què molts estats no són de dret ni mostren voluntat de ser-ho. Persistir en l’apel·lació a normes que no som capaços de fer complir no corregeix la contradicció; només la dissimula per fer-la moralment acceptable.

Des d’aquesta perspectiva, el més inquietant de l’episodi de Veneçuela no és tant el suposat "desordre internacional" atribuït a Trump –un desordre que, en realitat, el precedeix i posa de manifest l’esgotament d’un marc més sòlid en l’aspecte normatiu que eficaç a la pràctica– com el que decisions d’aquesta mena revelen sobre l’estat de la democràcia nord-americana. Si la democràcia més antiga i poderosa del món deixa de comportar-se com a tal, el model perd el seu principal referent i garant, i amb això s’afebleix qualsevol projecte d’ordre internacional basat en el dret, fins i tot quan aquest assumeixi que no pot aspirar –ni ha d’aspirar– a la universalitat.