"Aviam si podem tornar"

Noms i rostres que li sobren a Nubia Mise, plantada a la caseta fronterera amb un grapat de fulls amb fotos d’una vintena de colombians empresonats a Veneçuela. "Ara és el moment perquè els alliberin", reclama sobre aquests ramaders, activistes, estudiants... "Gent comuna", afegeix, que per una raó o una altra fa més d’un any que són en una presó del país veí. El seu germà va ser alliberat a finals d’octubre amb uns 17 detinguts més després d’un intens treball diplomàtic, com va destacar la mateixa Cancelleria colombiana. A principis de setembre, l’Administració de Donald Trump va començar a bombardejar llanxes al mar Carib que, segons diu el president nord-americà, transportaven droga. Eren els primers càstigs de Washington a Maduro, que l’avui pres en un penal de Nova York va mirar de suavitzar amb l’alliberament de desenes de presos polítics. "Si no és ara, ¿quan?", hi insisteix la Nubia. Sobre el sostre es llegeix: "Torna aviat, Colòmbia t’espera". Una invitació que l’amarga.

Això de la Nubia s’ho sap la senyora de la parada ambulant. "Aquí venen a denunciar, perquè allà no els escolta ningú", diu. La venedora de beguda dolça en sap més d’aquest encreuament que els imberbes militars que suen la cansalada sota els cascos i les armilles antibales. Ha vist com el pont s’ha tancat i obert desenes de vegades segons bufin les tensions o pressions polítiques. Ha vist milers de veneçolans dormint durant setmanes en aquesta mateixa vorera, fugint de les escomeses del seu Govern. Per tot plegat sap que a Cúcuta, aquesta ciutat limítrofa al nord de Colòmbia, tot pot canviar d’un dia a l’altre. Avui no ha sigut aquell dia, però val més parlar-ne poc.

La mateixa cautela que guarda en José Luis, o així explica que es diu. Un quarantí de tirants, bermudes i xancletes que porta la gent d’una banda a l’altra en la seva motocicleta. Va abandonar Cumaná, a l’altra punta de Veneçuela, fa nou anys, perquè no hi havia feina. "Amb la caiguda del règim, aviam si podem tornar", diu, amb la mateixa indecisió amb què em diu el seu nom. Guanya més com a mototaxista i amb la venda de gelats que no pas com a enginyer al seu país.

La vintena de periodistes d’arreu del món persegueixen els pocs transeünts que arriben des de Veneçuela, molts amb maletes, tots responen si fa no fa: "Soc de Cúcuta, vaig anar a visitar uns familiars". Per l’accent, no se’n sabria distingir l’origen. En aquesta zona fronterera sempre hi ha hagut forts els llaços socials i comercials. Tots coincideixen que la situació és tranquil·la de l’altra banda, a l’estat de Táchira, una plàcida regió muntanyenca. Malgrat aquesta suposada calma, el Govern veneçolà manté estrictes restriccions per a l’ingrés de premsa estrangera al seu territori. Alguns col·legues de mitjans colombians s’han aventurat a entrar a Veneçuela, però les autoritats d’aquest país els han retingut diverses hores i els han retornats.

L’escassa informació que arriba des de Caracas és que les autoritats deixen sortir els vehicles, però hi impedeixen l’entrada. Ho expliquen coneguts de la capital. Demanen que s’esborrin immediatament els missatges i prefereixen no ser contactats personalment. S’escampa la por i la incertesa, manifestada a llargues files per fer provisió en supermercats i les persianes mig abaixades davant el rumor de saquejos. "Hem comprat de tot el que hi havia, molt, per no sortir més", és un altre dels breus missatges que rebo. L’eufòria i celebració que van esclatar a Cúcuta i altres ciutats entre la diàspora veneçolana contrasta amb el nerviosisme i precaució a l’interior del país i sobretot a Caracas.

A l’expectativa de les accions que prengui la presidenta interina de Veneçuela, Delcy Rodríguez, de moment no hi ha indicis de pròxims moviments migratoris inusuals, ni d’entrada ni de sortida. Les estadístiques indiquen que per aquell pont, el més transitat de la frontera, hi passen diàriament unes 30.000 persones, però l’afluència de vehicles sembla molt més baixa, sis o set per minut. Dins de la normalitat, corrobora el tinent coronel Jonathan Artus, a càrrec del destacament de tanquetes i una vintena de militars en l’encreuament fronterer.

Notícies relacionades

Maduro comença a Nova York un llarg periple judicial

Cuba, Mèxic i Colòmbia: el fantasma de l’efecte dòmino recorre Llatinoamèrica després de la captura de Maduro

Desplegament de Petro

El president de Colòmbia, Gustavo Petro, va anunciar el desplegament de 30.000 elements de l’Exèrcit al llarg d’una porosa frontera de 2.200 quilòmetres. Només al departament de Norte de Santander, on és Cúcuta, hi ha quatre passos legals i uns 50 d’il·legals. El mandatari va indicar que el contingent reforçarà la vigilància, a més de prometre assistència a la possible arribada de refugiats. El seu ministre de Defensa va anar més enllà i va assegurar que es van activar totes les capacitats per "anticipar i neutralitzar" qualsevol atac terrorista de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), la guerrilla que opera a banda i banda de la frontera i l’últim any ha agreujat les accions bèl·liques. "Aquesta és la nostra amenaça permanent, sobre la qual enfoquem la nostra acció per mitigar, afeblir i poder derrotar militarment aquesta amenaça", explica el coronel, més preocupat pel control d’aquesta guerrilla binacional al Catatumbo, la zona amb més cultius de coca.