Maduro no té defensa, però no és la manera

Trump, Putin, Jinping i la Carta de l’Atlàntic...

Ucraïna, Taiwan, Groenlàndia... Veneçuela

Donald Trump ara és el líder del que Yuval Harari ha denominat encertadament "els homes forts", aquesta mena de dirigents que neixen de l’autocràcia o hi tendeixen i que prometen solucions fàcils a problemes complexos. Si Maduro no accepta les regles de la democràcia liberal, se’l segresta i punt. Res de subtileses a l’estil europeu. La tolerància dels Estats Units i la Xina amb Rússia només s’explica perquè el que Putin ha perpetrat a Ucraïna acabi sent el modus operandi en les relacions internacionals i els permeti apoderar-se de territoris considerats clau per a la geoestratègia actual: Taiwan és l’objecte del desig de Xi Jinping com Groenlàndia i Veneçuela ho són per a Trump. "Els homes forts –resumeix Harari– orquestren atacs populistes contra les institucions, desmantellen els mecanismes d’autocorrecció i concentren tot el poder en les seves mans". Des que van arribar al poder per segona vegada, els guillats que envolten Trump estan obsessionats amb la figura de Winston Churchill, a qui consideren el responsable de l’ordre internacional instaurat durant la Segona Guerra Mundial. I no van desencaminats. L’aliança que va forjar el primer ministre britànic per aconseguir que, primer els Estats Units i després la llavors Unió Soviètica, unissin forces contra Hitler i l’Eix es va sustentar en la denominada Carta de l’Atlàntic, en la qual es van comprometre a no buscar l’engrandiment territorial, a no acceptar cap canvi territorial per la força i a respectar el dret dels pobles a triar la seva forma de govern. Amb imperfeccions, aquests principis han sustentat les relacions internacionals fins ara. Rússia va trencar aquest principi a Ucraïna, Trump vol fer-ho a Groenlàndia i Jinping, a Taiwan. Veneçuela només és un pretext per donar per trencats aquesta mena de compromisos.

La crucial resposta de la Unió Europea

En aquest context és crucial la resposta que emeti la Unió Europea a la qual es va adherir Espanya fa 40 anys. No serà fàcil, però els Vint-i-set són, amb tots els seus defectes, els únics que respecten aquelles regles que van governar durant vuit dècades les relacions internacionals i que han sigut clau per a la prosperitat que hem viscut. La defensa del principi d’integritat territorial d’Ucraïna ha provocat que la UE hagi fet passos fins fa cinc anys impensables en política de defensa i de seguretat. L’últim exemple va ser la firma d’una emissió mutualitzada de deute per finançar el Govern de Zelenski per 90.000 milions d’euros. Els admiradors secrets dels homes forts ho van considerar un fracàs igual que avui veuran debilitat davant Trump. Però el consens sempre és més fort a llarg termini que no pas la fanfarroneria de construir murs virtuals o la covardia de l’apaivagament. Amb aquest objectiu, Churchill va fundar als anys 20 del segle passat The Other Club, per teixir consensos que protegeixin les democràcies davant els homes forts. Amb aquest mateix objectiu es va fundar la UE que no necessita envair per poder sobreviure. I neix aquesta secció.

Josef Stalin va ser un dictador totalitari només comparable amb Hitler. El mandatari soviètic va morir a la seva datxa la matinada del 2 de març del 1953 hores després de patir una apoplexia que el va deixar desvalgut al dormitori envoltat dels seus propis esfínters. Durant hores, el seu guàrdia personal no es va atrevir a entrar-hi. I, quan ho va fer, va trigar hores a trucar a un metge, que, quan va arribar, no hi va poder fer res. Si els guardaespatlles de Stalin es van quedar paralitzats va ser per la paranoia del mateix dictador, que en els mesos previs a la seva mort va encoratjar una teoria conspiradora segons la qual els metges soviètics, d’origen jueu la majoria, eren agents d’un pla global americanosionista i es dedicaven a assassinar dirigents del partit mentre fingien proporcionar-los cures. La cort de Stalin va pensar que si al despertar comprovava que havien cridat un metge, els afusellaria a tots per intent d’assassinat. I va morir ofegat en les seves pròpies mentides. Aquest fet anecdòtic serveix a Yuval Noah Harari, al seu llibre Nexus, per explicar que els totalitarismes fracassen perquè anteposen l’ordre que els permet retenir el poder a la veritat. Les teories conspiradores han servit, explica Harari, al llarg de la història per alimentar un tipus de poder que, al voler ser total, acaba ofegat en les seves mentides. Vaig recordar l’episodi fa uns dies quan Donald Trump va destituir la responsable de les estadístiques d’ocupació acusant-la de divulgar dades falses sobre l’atur als Estats Units. Però, com ha explicat Ernesto Ekaizer, l’atur ha crescut i Trump pot acabar el seu primer any de mandat amb un greu episodi d’estagflació mentre el dòlar acaba caient per terra. La conspiració mundial que, suposadament, estafa els Estats Units des de fa anys amb la globalització resulta ser un dels motors de la seva economia. Els aranzels són un bon reclam electoral, però una mala recepta econòmica.

Notícies relacionades

Última hora de l’incendi al bar Le Constellation a l’estació d’esquí suïssa de Crans-Montana: 40 morts i 119 ferits, la majoria greus

Així va ser l’operació de la CIA per capturar Maduro: un delator en el règim i comandos practicant a Kentucky

Com explica el mateix Harari, Trump no deixa de ser un Podem de dretes, segons la desafortunada expressió de Josep Oliu quan Espanya vivia a punt de la intervenció i els carrers rugien amb les consignes del que va ser després el partit morat. Es tracta de líders de dretes no conservadors que segresten els partits convencionals i els converteixen en partits revolucionaris radicals. Per a Trump, el més rellevant és que en la seva segona presidència passin coses que mai havien passat. Aquest és el motor de la seva batalla aranzelària. «Si algun tipus de revolució sembla inevitable, llavors l’única manera de frustrar una revolució d’esquerra serà colpejar primer i instigar una revolució de la dreta», conclou el professor de Cambridge. Poques explicacions més precises podem trobar a la naturalesa del moviment MAGA. Si aquesta lògica troba acollida no és pel poder màgic de les xarxes socials, com hi insisteixen alguns, inclòs el mateix Harari, sinó per la destralada que la crisi financera del 2008 va infligir en les classes mitjanes de les economies occidentals de què, en alguns aspectes com la vivenda, encara no s’han recuperat.

El repte dels Podem de dretes és que en la seva fase revolucionària es carreguin els que han sigut tradicionalment els principals valedors de les polítiques conservadores. Li està passant al PP d’Alberto Núñez Feijóo, que enarbora una mena de revolució selectiva amb el tema de la immigració per mirar de frenar l’auge electoral de Vox, l’autèntic Podem de dretes que alguns irresponsables van encoratjar en el seu moment. I l’experiment li ha costat ja dues reprimendes dels bisbes, primer en la missa de l’Apòstol a Santiago de Compostel·la i aquesta setmana a propòsit del despropòsit de Jumilla. Lluny queden aquells dies en què els bisbes es manifestaven al costat de Mariano Rajoy contra Zapatero. Com reclama Harari, urgeix que la política torni a conciliar l’ordre i la veritat, especialment a Espanya, on des del 2004 l’alternança política ha deixat de ser resultat d’un debat racional per administrar-se com una mera sembra del desordre per forçar el canvi partint de la destrucció de la veritat. No es busca vèncer l’adversari, sinó desallotjar-lo del poder amb una aparença de revolució per captar la confiança d’aquesta classe mitjana empobrida que busca culpables fàcils, siguin les grans empreses, els immigrants, la globalització o els metges jueus.