Europa canvia l’estratègia al Mediterrani per no perdre influència

La Declaració de Barcelona i el Procés de Barcelona que la va acompanyar són productes d’una altra època. "Va ser un projecte visionari que va sorgir en un moment d’enorme optimisme", recorda el diplomàtic Senén Florensa, avui president executiu del IEMed. La Guerra Freda s’havia acabat. Palestins i israelians acabaven de firmar els Acords d’Oslo. I la pau al Llevant mediterrani ja no era una quimera. "No hi havia cap projecte amb tal amplitud de mires per crear una gran zona d’associació entre Europa i els veïns del sud i est del Mediterrani que l’inclogués gairebé tot, des del comerç a la seguretat", diu a aquest diari.

Amb un component afegit. Després de la caiguda del Mur de Berlín, Alemanya vol treballar en la seva reunificació, però també acostar tota l’Europa postsoviètica. "Llavors Felipe González aixeca la mà i arriba a un pacte amb el seu amic Helmut Kohl: Europa ajudarà Alemanya a l’est, però a canvi que Europa faci el mateix al sud", afirma Florensa, que era llavors cònsol a Berlín. Aquests elements ajuden a explicar l’ambició de la Declaració de Barcelona, firmada entre la UE i una dotzena de països riberencs del sud i l’est del Mare Nostrum. No només s’intentava integrar totes les seves economies mitjançant una zona de lliure comerç, sinó també fomentar la democratització del nord de l’Àfrica i la regió MENA, des d’Egipte fins a Síria. És a dir, aprofitar "els dividends de la pau", com es deia llavors.

La part comercial ha quedat a mitges. En lloc d’una zona de lliure comerç com la de la Xina amb els països asiàtics de l’ASEAN, es van firmar acords d’associació bilaterals per reduir o eliminar aranzels. Molt centrats en les manufactures i el sector industrial. "La zona del lliure comerç requeria que els països obrissin els mercats i respectessin els drets humans. Estava tot condicionat. Però és complicat quan molts dels socis són règims autoritaris", diu Anwar Zibaoui, coordinador general d’Ascame, l’Associació de Cambres de Comerç i Indústria del Mediterrani. "Tampoc s’ha tingut en compte el sector privat i això és determinant. Molts programes de la UE s’han fet per al sector privat, però els han gestionat els governs i no ha funcionat", afegeix Zibaoui.

Tot i així la relació econòmica amb el sud s’ha aprofundit. I països com per exemple el Marroc, Tunísia o Turquia –amb què es va crear una unió duanera– s’han beneficiat. El que no ha millorat és la integració econòmica entre els països del sud. "Fa 30 anys era molt baixa i ho continua sent avui", afirma Joan Borrell, vicesecretari general de la Unió pel Mediterrani (UpM), l’organisme intergovernamental creat el 2008 amb la intenció de posar en pràctica els principis de Barcelona. "Volen integrar-se amb el nord, però no volen integrar-se entre ells al sud. Aquesta pota està molt coixa", assenyala.

Oportunitats perdudes

Notícies relacionades

Trump anuncia atacs per terra a Veneçuela i Colòmbia "molt aviat"

Detinguda l’excap de la diplomàcia de la UE per un suposat cas de corrupció

De la democratització i la pau millor no parlar-ne, tot i que les circumstàncies no han ajudat. La primera dècada del segle va estar marcada pel gihadisme i l’anomenada guerra contra el terrorisme; la segona, a la Primavera Àrab, una oportunitat que no es va aprofitar. "La UE podria haver fet la mateixa aposta que va fer amb l’Europa de l’Est després de la caiguda del Mur, però no ho va fer –afirma Zibaoui–.Europa ha perdut molts trens en el Mediterrani". I la seva influència en la regió no ha deixat de minvar. (La postura de turcs i nord-africans davant la guerra d’Ucraïna és un bon exemple. Ni uns ni d’altres han donat suport a les sancions europees contra Rússia). Un fenomen que s’atribueix en part a la falta d’ambició econòmica amb la que ha operat. "A la ribera sud li interessava molt l’ajuda financera, però mai ha sigut suficient per ser determinant. Amb 200 milions a l’any no tens palanca per condicionar les polítiques d’un país", apunta Florensa des del IEMed.

I d’aquí al Pacte pel Mediterrani, que va ser presentat recentment a Brussel·les. L’enèsima estratègia per mirar de donar un impuls renovat a la cooperació en inversió, energia, control migratori, digitalització o generació d’ocupació. L’idealisme gairebé paternalista d’abans dona pas al realisme predominant en aquests temps. "És la voluntat d’aquesta segona Comisió Von der Leyen de ser més geopolítica i mirar cap al sud", explica Borrell. "Ideològicament hem tornat al paradigma de, primer, desenvolupament econòmic, i la democràcia ja vindrà després". Els drets humans queden en segon pla i el control migratori passa a ocupar un espai central. Caldrà veure si aquesta vegada funciona.