De la por a la fractura

Els terroristes van continuar i dos quilòmetres més endavant, a les 21.39, van tornar a buidar els carregadors en dos bars més: La Belle Équipe i Le Comptoir Voltaire. El punt culminant va arribar cap a les 21.50, quan tres gihadistes van entrar a la sala Bataclan i van matar 90 persones. Durant més de dues hores van retenir un grup d’espectadors, entre ells el francoxilè David Fritz Goeppinger, que ara publica el seu segon llibre, Il fallait vivre, sobre la seva experiència. Aquesta vegada aborda el postatemptat, el judici i el tancament d’una etapa amb la sentència que va condemnar els atacants a cadena perpètua. "Aquest procés també ens va permetre transformar-nos. Jo vaig decidir que no volia ser més la víctima, perquè ser víctima no és una professió i no em permet tirant endavant", explica a EL PERIÓDICO.

No només a ell, però. Des d’aleshores França s’ha esforçat perquè la tornada a la normalitat no esborri la memòria del que es va produir aquella nit, en què van morir 130 persones (posteriorment, un supervivent que es va suïcidar el 2017 va ser reconegut com la víctima mortal número 131) i més de 350 van resultar ferides. Al país han canviat moltes coses i, alhora, cap.

Els atemptats van deixar una cicatriu en cada ciutadà. L’Olga mira d’evitar les multituds, fins i tot en el transport públic; la Celeste s’espanta amb facilitat cada vegada que sent un soroll estrany, i el David, supervivent d’aquella nit, s’assegura de tenir vies per fugir allà on va. Tot i així, són molts els que es neguen a viure amb por.

D’aquell infern terrenal el David en va treure als potagers, el grup d’ostatges que després de l’assalt es van convertir en amics. "Hem viscut coses que ens ha tocat la nostra individualitat, però malgrat tot no hem rebutjat formar part d’un col·lectiu". Els potagers, un joc de paraules entre pot ‘amic’ i otages ‘ostatges’, són una lliçó de vida. Està compost per persones de diverses edats i professions. Un microcosmos reflex de la societat francesa, en el qual cadascú va afrontar els fantasmes i el dol d’una manera diferent. El David recorda cada detall de l’assalt; en canvi, hi ha altres ostatges que tenen llacunes. "Tinc companys que van al Bataclan als concerts; jo no. Ho respecto, però jo no puc".

Dignitat en el dolor

L’amenaça hi era. I el juliol d’aquell any, després del primer gran atac a la redacció de Charlie Hebdo, ja s’havien posat en marxa algunes lleis, en què s’ampliaven els poders de vigilància, la recollida de dades o la facilitat perquè la policia pogués registrar qualsevol domicili sospitós. També es va actualitzar la unitat de crisi donant més poder al primer ministre o al ministre de l’Interior per poder activar-la en cas d’atemptat, desastre natural o accident greu.

Per al David, que a més de participar en el judici per aquells atemptats va treballar com a fotògraf documentant cada situació, la justícia va estar a l’altura: "Nosaltres vam tenir un judici digne. Els jutges van transformar els nostres testimonis en sentències. La meta de la justícia era respondre al terrorisme el 13 de novembre del 2015. I, per a mi, aquesta va ser la resposta final al terrorisme d’aquell dia", afirma.

Tot i això, el David reconeix que durant aquests anys s’ha mirat de polititzar la massacre, que per si mateixa ja tenia un caire polític, i això li sembla "insuportable". "Em molesta quan veig Éric Zemmour davant el Bataclan fer un homenatge. Ell hi pot anar, però el problema és quan convides les càmeres i la gent. Això no pot ser".

Aquella tragèdia va accentuar la divisió nacional i va empènyer part de la societat francesa a mirar cap als extrems. Els partits d’extrema dreta van aprofitar la por per assenyalar l’islam i els immigrants com a responsables de la creixent inseguretat, i això va alimentar el discurs de l’odi en un país que mira de despertar-se d’aquella patacada.

Notícies relacionades

Brussel·les facilitarà l’accés de les tecnològiques a les dades personals

HRW acusa Israel de crims de guerra en camps de Cisjordània

Des d’altres sectors es va treballar en la unitat per evitar que el terror aconseguís el seu objectiu: fracturar encara més França. Tot i això, un recent sondeig elaborat per Ipsos apunta que el 73% dels francesos segueixen inquiets davant el risc d’un nou atemptat, especialment els votants de la dreta tradicional i l’extrema dreta.

Una dècada després, França encara lluita contra el terrorisme. Des d’aquell 2015, els francesos conviuen diàriament amb milers de soldats i policies que patrullen pel carrer, sota el dispositiu Sentinelle, que va ajudar a reforçar la seguretat interna del país i els serveis d’intel·ligència. Gràcies a aquest pla, les autoritats han neutralitzat diversos atacs i han evitat noves tragèdies. Malgrat això, igual com la societat, el terrorisme ha canviat i el país fa front a una amenaça gihadista més jove, menys experimentada però més impredictible.