Domingo de Silos Manso García, diplomàtic i ambaixador: "Els ministres hauriende fer cas als seus ambaixadors"

Al seu llibre hi ha diplomàtics nascuts els anys 40, 50. Van exercir en la dictadura, els primers anys de la democràcia i amb González i Aznar. ¿Quina és la principal diferència entre la diplomàcia fa 50 anys i la d’avui?

Ara hi ha uns mitjans de comunicació que llavors no existien. Els ministres viatgen més, les empreses viatgen més. El diplomàtic ja no ha de donar la notícia, que abans sense ell no arribava; ara ha de conèixer el país on és, i no és gens fàcil. Veure els qui manen al lloc de destinació, els qui influeixen sobre els qui manen, qui condiciona el país. I, amb aquesta informació, assessorar el seu Govern perquè no la vessi. Des d’aquest punt de vista, continuen sent insubstituïbles.

Un dels ambaixadors que vostè entrevista, Amaro González de Mesa, era l’ambaixador al Marroc quan hi va haver la Marxa Verda, el 1975. Reconeix que el regne alauita "ens va agafar per sorpresa», entre altres coses perquè a Madrid van ignorar una carta que va enviar advertint dels moviments de preparació que s’estaven fent. Un altre diplomàtic de carrera, Jorge Dezcallar, recorda que no van avisar l’ambaixador que Espanya retiraria les tropes de Kosovo. ¿Diria que els ministres no escolten els seus ambaixadors?

Els ministres haurien de fer cas als seus ambaixadors. Ells són els qui coneixen bé la situació. Fins i tot quan els diuen coses que no els agraden. Recordo un ambaixador que van retirar del seu lloc perquè va avisar d’una cosa que no era del grat del ministre. Per això alguns, després d’enviar una informació al cap de la diplomàcia, li escriuen una frase final: "Això no obstant, V. E. [Vostra Excel·lència] resoldrà».

Narra la història d’Antonio Poch, ambaixador a Lisboa el 1975, en plena Revolució dels Clavells. Una turba va entrar i va cremar l’ambaixada d’Espanya com a protesta per unes execucions signades per Franco. Va ser criticat perquè se’n va anar de l’edifici. ¿Per què li va dir que ho va fer?

Ell es va comportar com un gran ambaixador en el sentit que, si es quedava i el fereixen o maten, ¿què faria Espanya? Afortunadament se’n va anar.

Hi va haver informacions sobre que s’havien posat en alerta els tancs a Badajoz.

Els portuguesos van reaccionar molt bé i es van adonar de la seva equivocació [no protegint l’edifici]. Van pagar tot el que els demanem en compensació, sense discutir. Dos anys més tard, el rei Joan Carles I va inaugurar la nova ambaixada amb la presència del president de la nova República de Portugal.

Inocencio Arias diu que la influència d’Espanya al món ha conegut èpoques millors. ¿Hi està vostè d’acord?

Hem tingut clarament una època molt més pròxima amb els EUA. Els americans van concedir per primera vegada al rei Joan Carles I l’oportunitat de dirigir-se a la Cambra de Representants i al Senat el 1976. La segona persona que va arribar a fer això va ser José María Aznar. La relació era molt pròxima. Després va arribar al Govern José Luis Rodríguez Zapatero i va retirar les tropes de l’Iraq. Com s’explica al llibre, el que no va agradar als EUA no va ser ben bé la retirada, sinó com es va fer. Ara el president dels EUA crida l’atenció a Espanya [per no comprometre’s a gastar el 5% del PIB en defensa], fet que és preocupant.

Potser aquesta pèrdua d’influència també és deguda a la falta de pressupost que hi ha al Ministeri d’Exteriors, que encara no s’ha pogut recuperat del tot de les retallades de la crisi.

Es diu que s’arribarà a dos milions i mig d’espanyols a l’exterior. No hi ha capacitat per atendre’ls als consolats. Jo vaig ser cònsol general a Bombai, la capital econòmica de l’Índia. Hi tenim un consolat, a més de la representació diplomàtica a Nova Delhi. Jo tenia un districte consular de 600 milions de persones. Fa gairebé riure dir-ho.

Els temps actuals no són gaire propensos a la diplomàcia.

Just quan els temps són difícils hi ha més necessitat d’una persona que tingui contactes al lloc, que t’ajudi quan tens un problema. N’hi poso un exemple. Jo vaig estudiar a l’Escola Nacional d’Administració de França (ENA). Un company de classe va arribar a president del país. Un altre, a primer ministre... Nosaltres vam tenir un problema al ministeri que no es resolia. Va resultar que una persona que jo coneixia d’ENA tenia molt de contacte amb el ministre d’Exteriors francès. L’assumpte es va resoldre en 24 hores.

¿Quina diria que és l’ambaixada més important i més complicada per a la diplomàcia espanyola?

Es difícil. Els EUA són fonamentals, això és clar. És el gran poder, tot i que no tant com abans. Té bases a Espanya. Hi ha 60 milions d’hispanoparlants, allà. França és el nostre veí del nord, amb 700 quilòmetres de frontera. És fonamental poder avenir-nos amb França. Portugal no té la mateixa importància, però hem progressat força. I per descomptat hi ha el Marroc. Ara és cada vegada més amic dels EUA, i Espanya ho és cada vegada menys. Ells són cada vegada més amics d’Israel, nosaltres cada vegada menys. Els vaixells americans que van cap a Israel no pararan a Algesires; s’aturaran al nou port Tanger Med.

¿I l’assumpte de Gibraltar, amb les negociacions i gairebé acord per fer caure la Reixa?

El que s’ha creat al voltant de Gibraltar és un refugi per a empreses que no volen pagar impostos i per al contraban. Es domicilien a Gibraltar però se’n van a viure i jugar a golf a la Costa del Sol. ¿Quants diners li costa a Espanya?

Notícies relacionades

La Xina suma la UE al pacte amb els EUA sobre terres rares

Trump parla de sortides voluntàries però recorre a deportacions ràpides i opaques

¿Quins són els principals reptes en l’àmbit internacional?

El primer, Europa. Veiem com els membres de la UE no estan d’acord en algunes coses relacionades amb Rússia i la guerra d’Ucraïna. Després hi ha la relació amb els EUA, que ha de ser pròxima perquè si tenim una altra crisi amb el Marroc ens pot donar un cop de mà. Un altre desafiament és l’Àfrica. I amb Llatinoamèrica tampoc som carn i ungla.