Trump recupera la política del "gran garrot" amb Llatinoamèrica

Al secretari d’Estat nord-americà i a l’enviat especial dels EUA per a l’Amèrica Llatina els anomenen "els cubanitos". Els seus orígens són presentats com un document de legitimitat del renaixement de les narratives de començaments de segle XX i que van quedar resumides en la imatge del "gran garrot". El to de les amenaces de Trump guarda inequívocs parentius amb la retòrica del seu llunyà antecessor a la Casa Blanca Theodore Roosevelt, republicà també, que en un missatge de 1904 va assegurar que els països no haurien de "témer" del poder dels EUA si demostraven que sabien "actuar amb una eficàcia raonable". Però, si hi havia un "relaxament general de les regles d’una societat civilitzada", Washington podia "exercir un poder de policia internacional". Roosevelt no va fer més que glossar l’anomenada doctrina Monroe de l’any 1823, coneguda pel lema "Amèrica per als americans".

Caos i anarquia

Trump va fer la seva pròpia interpretació d’aquesta doctrina quan va anunciar el nomenament de Clave-Carone: "En els últims quatre anys, el caos i l’anarquia han envaït les nostres fronteres. És hora de restablir l’ordre en el nostre hemisferi". El pas de les paraules als fets comença a adquirir una perillosa eloqüència. Floreixen les analogies entre aquest present i l’historial de successives intervencions durant el segle passat, de Panamà a la Guatemala de Jacobo Arbenz, de Cuba de 1961 i de Brasil de 1964 al Xile de Salvador Allende nou anys després, de la promoció de les dictadures al Con Sud al finançament dels "Contres" nicaragüencs a partir de 1980. Aquestes comparacions van adquirir consistència no només a partir dels atacs aeris contra embarcacions presentades com a "narcoterroristes", sinó amb l’ordre firmada per Trump perquè la CIA, en una onada nostàlgica dels anys 60, pugui realitzar "operacions especials" a Veneçuela que inclouen accions "letals". El que va començar amb Nicolás Maduro aviat s’ha estès a la figura de Gustavo Petro.

El retorn dels vells hàbits

"Fa només una dècada, semblava que l’era de les guerres, dels cops d’Estat i de les intervencions militars dels Estats Units a l’Amèrica Llatina s’acabaria, quan l’Administració d’Obama va declarar que la doctrina Monroe, que durant molt temps va afirmar la supremacia militar dels EUA a Amèrica, havia mort", va assenyalar recentment The New York Times. "Ara, aquesta pedra angular de la política exterior torna a prendre vida, i ressuscita els temors sobre la ingerència militar nord-americana a la regió després que el president Trump ordenés al Pentàgon utilitzar la força militar contra certs càrtels de la droga llatinoamericans", apuntava.

Els "cubanitos" són els intèrprets d’aquest canvi. Ells porten a terme una intensa política de reconfiguració de les relacions entre els EUA i l’Amèrica Llatina. En principi es va considerar previsible que la reconeguda aversió de tots dos cap a l’Havana, Managua i Caracas s’expressés en els alineaments polítics del segon mandat de Trump. Però els canons de la retòrica van apuntar també contra Mèxic, el Brasil i immediatament Colòmbia. Tota expressió de desacord amb la Casa Blanca s’ha convertit en la constatació d’un "ultraesquerranisme" arrelat que reclama respostes.

La qüestió xinesa

La guerra contra les drogues que Trump es proposa lliurar per fora de la llei internacional no és aliena a una disputa que té un abast molt més gran: fer retrocedir la Xina a la regió. Colòmbia es va convertir en especial objecte de rancúnia per a la Casa Blanca a partir de la intenció de Petro de fer-se un lloc en el BRICS, el grup fundat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica.

Notícies relacionades

Milei es juga la governabilitat en unes eleccions marcades pels EUA

Atacs a les narcollanxes

El comerç de Pequín amb l’Amèrica Llatina es prepara per superar els 500.000 milions de dòlars de 2024. Les exportacions dels EUA amb Llatinoamèrica van arribar l’any passat als 664.000 milions de dòlars. El gegant asiàtic està cada cop més a prop de desplaçar-lo com a primer soci econòmic dels llatinoamericans.

La qüestió xinesa suposa un problema sense solucions a curt termini per a Trump, i així ho demostra el cas de l’Argentina. L’assistència financera a l’ultradretà Javier Milei inclou una contraprestació ineludible i immediata: Buenos Aires ha de prendre distància de la Xina. Així ho van deixar clar el secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, i Claver-Carone. La realitat s’obstina a posar límits a aquestes exigències. Més enllà de l’empatia ideològica que l’anarcocapitalista té amb el republicà, per sobre del seu desig de ser l’interlocutor regional, el flux econòmic ha mostrat al setembre que la Xina va reemplaçar el Brasil com a principal soci comercial de l’Argentina. Les importacions van arribar al seu nivell més alt de la història: 1.816 milions de dòlars.