Zimbàbue lluita per evitar la fuga de riquesa de l’explotació del liti

A la Nozobunie li agradaria que el seu marit no fos miner. "És perillós i de vegades hi ha accidents", afirma. El problema, diu, és que ni l’agricultura ni els llocs de treball eventuals que el seu marit pot aconseguir arriben per portar menjar a casa. "Però tampoc amb les mines vivim bé; els diners són pocs i també en depenem per a l’aigua", diu aquesta dona de 30 anys, resident en una zona rural de la província zimbabuesa de Matabeleland Nord, coneguda sobretot pels jaciments de carbó, or i metà, però on també, cada cop més sovint, ara arriben notícies de nous projectes relacionats amb el "nou or" de Zimbàbue: el liti.

Zimbàbue és a l’extrem sud del continent africà. És una terra riquíssima en minerals que han sigut explotats durant segles. A la superfície, enmig d’un clima hostil i terres àrides, també hi ha els dipòsits coneguts més grans de liti de l’Àfrica. Aquest mineral és cada vegada més cobejat per l’ús en bateries d’ordinadors, telèfons i cotxes elèctrics.

Per això la seva demanda s’ha enfilat i Zimbàbue es va convertir el 2024 en el quart productor de liti mundial, amb la previsió que el país cobreixi el 20% de la demanda mundial d’aquest mineral el 2030. A diferència del que es troba a l’Amèrica Llatina, el liti de Zimbàbue és més a prop de la superfície i, per tant, no s’ha d’excavar gaire.

La Xina ha pres la iniciativa de la seva explotació. En poc menys d’una dècada, el gegant asiàtic ha començat a extreure liti mitjançant llicències obtingudes del Govern local a cinc de les sis mines més grans d’aquest mineral a Zimbàbue: Sabi Star, Prospect, Bikita, Sandawana i Kamativi. L’única excepció és la mina de Zulu, a mans britàniques. En un país en què la riquesa de la terra no s’ha correspost fins ara amb un augment del benestar per a la població, aquesta febre també ha començat a suscitar indignació entre activistes i gent comuna. En aquest context, el Govern de Zimbàbue va anunciar el 2022 la prohibició de l’exportació de liti en brut i, el juliol passat, també va decidir bloquejar la de concentrat de liti l’any 2027, una postura inèdita a l’Àfrica que, a més, li donaria una sobirania més àmplia sobre els seus recursos.

Falta infraestructura

L’analista zimbabuès Grasian Mkodzongi, director del centre Tropical Africa-Land and Natural Resources Research Institute de Harare, defineix el pla com "una bona idea, si preveu inversions per a la creació d’infraestructures que creïn llocs de treball i un producte que pugui competir en el mercat". El problema, segons Mkodzongi, és que l’equació no és tan senzilla. "Si produeixes carbonat de liti o hidròxid de liti a Zimbàbue ¿tens la infraestructura i els components necessaris per acoblar bateries a Zimbàbue? Aquesta és una gran pregunta. Tots els països africans volen localitzar les cadenes de valor dels seus minerals, i és un bon pas, però ha d’anar acompanyat d’una infraestructura adequada i tecnologia perquè el país pugui crear oportunitats d’ocupació", explica, a l’indicar que la resposta no és del tot clara.

Aquest, no obstant, no és el discurs des del Govern. El president del país, Emmerson Mnangagwa, ha afirmat reiteradament que el pla és, en un país on el 42% de la població viu en pobresa extrema, convertir Zimbàbue en una economia de "classe mitjana" el 2030. El ministre de Mines, Winston Chitando, va informar que actualment es desenvolupen plantes de sulfat de liti a dues mines zimbabueses: Bikita, propietat de Sinomine, i Prospect, propietat de Zhejiang Huayou Cobalt (un grup d’empreses xineses, juntament amb Chengxin Lithium Group, Yahua Group i Canmax Technologies, que han invertit més de 1.000 milions de dòlars des de 2021. El sulfat de liti és, en efecte, un producte intermedi que pot refinar-se fins a obtenir materials com a hidròxid de liti o carbonat de liti, utilitzats en la fabricació de bateries.

Notícies relacionades

Europa i la Xina liciten pels minerals africans

"Vivim en una presó a l’aire lliure"

Diversos analistes, però, coincideixen a dir que el camí per a Zimbàbue és terriblement costerut. N’és una prova que el 2023 Harare va donar a les companyies mineres de liti fins al març de 2024 per presentar plans de desenvolupament de refineries locals, però més tard va suavitzar la postura després del col·lapse dels preus del metall. Segons l’analista Mkodzongi, això passa perquè Zimbàbue no té la paella pel mànec. "La majoria dels governs africans estan desesperats per atraure inversió estrangera directa perquè estan molt endeutats. Zimbàbue té un deute de més de 20.000 milions de dòlars. Zàmbia està en la mateixa situació", explica, a l’argumentar que per això "es permeten inversions dolentes" en el sector.

A la seva oficina a Harare, l’activista Farai Maguwu, director del Centre per a la Governança dels Recursos Naturals, també apunta al "colonialisme" de la Xina com a part del problema. "Pequín paga una misèria al Govern per les mines de liti", afirma taxatiu, al posar l’accent també en la "degradació ambiental" que comporta l’extracció de liti, ja que consumeix enormes quantitats d’aigua en un país en què aquest bé escasseja.