"Vivim en una presó a l’aire lliure"

Amb els ulls posats en les banderes i pancartes que encara onegen a les façanes de la Via Laietana de Barcelona, com una prova que en aquesta avinguda desenes de milers de persones van sortir al carrer a denunciar que Israel està cometent un genocidi a Gaza, Nadine Nakhleh, oficial de l’Associació Palestina d’Autoritats Locals, no pot evitar sorprendre’s. "Hi ha més banderes palestines que catalanes penjades als balcons. És emocionant", afirma.

Una delegació de líders de la Cisjordània ocupada ha visitat Barcelona en una trobada amb Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya per buscar noves vies de cooperació. EL PERIÓDICO ha pogut entrevistar tres d’aquestes representants municipals en una setmana marcada per l’esperança d’un acord per posar fi a la guerra i pel fatídic aniversari del 7 d’octubre, quan els atemptats de Hamàs van donar peu a una brutal ofensiva israeliana que ha matat més de 67.000 palestins.

Per això Barcelona va ser com tot un buf d’esperança, diuen Nakhleh i les seves companyes, que estaven saturades de gestos simbòlics i volien accions concretes dels governs occidentals per acabar amb la massacre. No obstant, Samar O. Frijat, directora de l’oficina de l’alcaldia de Jericó, admet que, quan va arribar al centre de Barcelona, es va sentir profundament commoguda. "Vaig sentir que algú ens escoltava", afirma amb un somriure trist. La secunda Amani Abu Zayyad, directora de planificació i projectes del municipi d’Aizaria: "Vaig veure per televisió la solidaritat internacional, però quan vaig arribar a Barcelona la vaig sentir de debò. Això ens toca el cor. És l’única arma que tenim".

I és que la repressió de l’Exèrcit israelià és tan forta a Cisjordània que les protestes fins i tot es fan impossibles. "Al nostre país, mostrar la bandera palestina pot portar-te a la presó. Només per això", diu Nakhleh, que afegeix: "Aquí a Barcelona l’he vist onejar en edificis i cotxes. A casa, això seria impensable".

Aquestes representants municipals són, a Cisjordània, amb prou feines l’últim vincle real entre la població i l’administració pública, quan les estructures majors del cada vegada més reconegut estat de Palestina són encara inexistents, a conseqüència de l’anul·lació històrica i per l’actual estat de guerra. "El nostre govern local és la columna vertebral de tota l’administració. Volen impedir que prestem serveis perquè saben que els municipis són l’últim bastió de la resistència civil", denuncia Abu Zayyad.

Alcaldes arrestats

La repressió és total en una Cisjordània on el tall de les carreteres i de l’aigua són armes de guerra per al Govern israelià, que desplega el seu exèrcit i els colons per tot el territori ocupat. Durant els últims tres mesos, més de 10 alcaldes han sigut arrestats per les forces israelianes, narren les representants. El 60% de Cisjordània està sota domini israelià i les autoritats locals palestines no tenen capacitat per construir ni reparar infraestructures sense permís de l’Exèrcit israelià.

Nakhleh explica que fa anys que els empleats públics palestins cobren entre el 50% i el 70% del seu salari. "Els professors, els metges i els treballadors sanitaris continuen treballant tot i que no cobrin. Saben que no hi ha alternativa". I afegeix: "La situació és insuportable per a qualsevol".

A Jericó, una de les ciutats més antigues del món, l’aigua arriba només un dia a la setmana. "Sense cap motiu, els colons i el Govern israelià van decidir tallar el subministrament", explica Frijat, directora de l’oficina d’aquesta alcaldia. "Rebem aigua un dia a la setmana. Aquest problema no va començar el 7 d’octubre, com diuen. Ve de 1948". I és que el bloqueig de recursos bàsics no és exclusiu de Gaza. "Planificar és impossible", lamenta Frijat. No obstant, cada dia els equips municipals surten a treballar. "El nostre treball és servir a la gent, mantenir l’esperança viva", afegeix.

A Aizaria, un suburbi de Jerusalem separat de la ciutat pel que Abu Zayyad anomena "un mur d’apartheid", les restriccions de moviment es multipliquen. "Vivim en una presó a l’aire lliure", assegura. Hi ha punts de control que s’obren i es tanquen sense previ avís. Els accessos a les ciutats poden quedar bloquejats durant hores o dies. "Si tanquen aquesta carretera, trobarem alternatives. És la resiliència palestina", afegeix entre la resignació i el desafiament.

Per a aquestes líders palestines l’aniversari del 7 d’octubre no representa un punt d’inici, sinó més aviat una continuïtat de la violència i la repressió, si bé agreujada. "El 7 d’octubre ara significa vergonya i falsedat", assenyala Abu Zayyad, que al·ludeix a com Benjamin Netanyahu es va servir dels atacs de Hamàs per agreujar el seu atac genocida.

Notícies relacionades

Zimbàbue lluita per evitar la fuga de riquesa de l’explotació del liti

Europa i la Xina liciten pels minerals africans

Tant elles com les seves famílies paguen un preu per la decisió de quedar-se a Cisjordània. "Penso en els meus fills i tinc por per ells", però alhora es consideren estranyament privilegiades en comparació amb les mares de Gaza que no poden donar menjar als seus fills. "Som palestins i aquesta és la nostra llar. No serem evacuats, per molta força que utilitzin contra nosaltres", diu Zayyad.

L’anomenat "dia després" de la guerra a Gaza els continua semblant un somni, però es resisteixen a abandonar tota esperança. "Quan acabi la invasió volem ser allà, per ajudar a reconstruir", diu Nakhleh. Frijat es pregunta "què significa la llei internacional si ningú la fa complir". Al seu costat, Zayyad alerta del perill de la impunitat. "Només desitjo que la guerra s’acabi. No és només una qüestió palestina, sinó de tots. Si avui és a Palestina, demà pot ser en un altre lloc", conclou.