Israel, més polaritzat que mai dos anys després del 7-O

"En les societats en guerra, i en especial la societat israeliana, hi sol haver molta més lucidesa, unitat i un propòsit comú d’interès públic", explica la doctora Gayil Talshir, politòloga i experta en tendències i opinió pública israeliana de la Universitat Hebrea de Jerusalem. "A Israel, també hi va haver aquest efecte d’unitat, però tan sols uns mesos després la polarització va ressorgir amb força i avui la majoria d’israelians pensa que el seu país està més polaritzat", explica a EL PERIÓDICO. Després de l’atac, la polarització es va dissoldre, però no va desaparèixer. La ferotge guerra contra Gaza la va fer florir. "Els dos últims anys i mig han sigut els més durs per a Israel des de la seva independència pel doble atemptat", constata.

Abans del dissabte més negre de la història d’Israel, feia diversos mesos que el país estava enfrontat. "Quan aquest Govern va assumir el poder, ho va fer amb un pla per concentrar tots els poders de l’Executiu en mans del primer ministre i debilitar la democràcia liberal israeliana; així doncs, el poble israelià fa dos anys i mig que entaula una ferotge lluita contra aquest Executiu que pretén fer que Israel passi de ser una democràcia a una espècie d’autocràcia", denuncia Talshir. En aquell moment, semblava que res podia anar pitjor. Però hi va anar. A la matinada del 7 d’octubre del 2023, centenars de coets llançats des de la Franja de Gaza van despertar el poble israelià. Alhora, milers de milicians de Hamàs i altres faccions palestines van fer detonar el fortificat reixat que feia tres lustres que asfixiava la població de Gaza i van arrasar el sud del país.

El que va venir després van ser 731 dies de brutal ofensiva militar israeliana. Gairebé 70.000 palestins morts. Més de 800 baixes militars en el costat israelià. La Franja de Gaza devastada. Un poble sencer morint de gana. Encara 48 ostatges israelians segueixen a l’enclavament. Només 20 d’ells segueixen amb vida. "Aquesta és la guerra més llarga en què Israel ha estat involucrat mai, i per interessos més polítics que militars", constata Talshir. La perpetuació del conflicte ha permès al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, evadir el retiment de comptes per l’error d’intel·ligència que va ser l’atac de Hamàs del 7 d’octubre. Mantenir-se en el poder i expandir les guerres a múltiples fronts –en aquests dos anys, les bombes israelianes han impactat a Síria, el Iemen, el Líban, l’Iran, o la Cisjordània ocupada– també li ha facilitat escaquejar-se del seu judici per corrupció.

A més, els seus socis ultradretans han aprofitat l’ofensiva militar per deixar volar les seves fantasies expansionistes. Però els desitjos d’ocupar la Franja de Gaza dels ministres Bezalel Smotrich i Itamar Ben Gvir, dos colons radicals amb discursos incendiaris, no són recollits per la població. "Hi ha una dissonància entre el que la gent vol i el que el Govern proposa", explica Mauricio Lapchnik, activista contrari a l’ocupació dels territoris palestins. "Els cercles d’extrema dreta són els que avui estan controlant no només el Govern, sinó que també la majoria de les institucions, des de la policia, l’Exèrcit, ara el servei secret", assenyala.

Posar fi a la tragèdia

Notícies relacionades

Una ‘Delcy’ per a l’Iran

L’Iran rebutja amb reclams maximalistes el pla de Trump per acabar amb la guerra

Cada cap de setmana desenes de milers d’israelians surten als carrers per exigir un acord que porti de tornada els ostatges i que posi fi a la guerra. Segons una enquesta realitzada per Talshir juntament amb Nimrod Nir a la Universitat Hebrea de Jerusalem, el 79% dels israelians prefereixen "aclaparadorament" posar fi a la campanya de Gaza a canvi de l’alliberament dels ostatges. Els números demostren l’abisme entre el poble israelià i el seu Govern. El 78% dels israelians prefereixen la normalització amb l’Aràbia Saudita i altres països àrabs, abans que l’annexió de la Cisjordània ocupada, avalada pel 32% dels consultats. Un 43% defensa l’annexió de Gaza, i el 57% prefereix un Estat palestí desmilitaritzat amb supervisió àrab.

"No obstant, no existeix un lideratge polític clar al qual tot el moviment antigovern doni suport, no hi ha un líder que pugui, almenys per ara, ser aquesta persona que liderarà el canvi polític, malgrat existir una enorme fractura social", constata Lapchnik, que treballa com a portaveu d’Ayman Odeh, membre de la Knesset, el Parlament israelià, i líder de la Llista Conjunta, una aliança política de dos partits àrabs-palestins.