Els països àrabs eviten xocar amb Israel després del canvi d’equilibris

Els equilibris de poder regionals al Pròxim Orient el 6 d’octubre del 2023 eren uns. Ara, dos anys i un dia després, són d’altres de radicalment diferents. No només han canviat les aliances entre països, sinó també el seu propi panorama nacional. Cap règim que s’hagi aixecat contra Israel, o que algun dels seus actors l’hagi desafiat, ha quedat igual. En són exemples els casos del Líban, Síria, el Iemen i l’Iran.

No obstant, el que es podia esperar seguint les tendències de l’últim lustre s’ha refermat. Més de 67.000 morts gazianes després, es pot dir que els països àrabs han abandonat el poble palestí. Els que van oficialitzar les seves relacions diplomàtiques amb Israel les mantenen i els altres semblen esperar el final de la guerra a Gaza per reprendre tímidament les converses.

Un clar exemple d’això ha sigut el suport sense titubejos al pla per posar fi a la brutal ofensiva militar israeliana a l’enclavament palestí presentat per Donald Trump a la Casa Blanca dilluns passat, junt amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. En un comunicat conjunt, els ministres d’Afers Estrangers dels Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Qatar, Egipte, Jordània, Turquia, Indonèsia i el Pakistan van dir que saludaven el "lideratge i els sincers esforços de Trump per posar fi a la guerra a Gaza".

En els últims dies, aquests països han collat Hamàs perquè la milícia palestina accepti una proposta que dissenya el demà més immediat i llunyà de la Franja de Gaza sense comptar amb presència palestina en la seva elaboració. Aquesta setmana una delegació del grup palestí és a Egipte per negociar el pla de Trump, després d’acceptar alliberar els ostatges.

És la constatació del que ja venia esdevenint-se. El 2020, els Emirats i Bahrain van trencar un tabú al món àrab. Després de 72anys d’enemistat des de la creació de l’Estat d’Israel, els seus autoritaris líders signaven la normalització de relacions com a part dels Acords d’Abraham, negociats per Trump. Després, s’hi van unir el Marroc i el Sudan.

D’altres en l’horitzó

L’Aràbia Saudita semblava que seria la pròxima. Però la debacle que van suposar els atacs de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i la posterior ofensiva israeliana, que molts, fins i tot el príncep hereu i governant de facto saudita, Mohammed bin Salman, qualifiquen de genocidi, van col·lapsar les negociacions. No obstant, dos anys i moltes declaracions d’indignació després, cap dels països que mantenen relacions amb Israel, inclosos Jordània i Egipte, les han trencat, i els vincles econòmics que les sustenten persisteixen.

Síria, a més, va cap al camí de la normalització: malgrat que les negociacions –començades a l’estiu– no han donat fruits fins al moment per les exigències de Tel-Aviv, el país àrab és més a prop que mai de signar un cessament de les hostilitats amb un Israel que ha atacat, bombardejat i llançat operacions terrestres contra el seu veí en més de 2.000 ocasions en només nou mesos, després de la caiguda del règim d’Assad.

Notícies relacionades

Síria lluita per reconstruir-se entre el temor d’un reinici de la violència

El somni de la sobirania digital

Damasc, no obstant, descarta anar més enllà i reconèixer l’Estat d’Israel i restablir relacions diplomàtiques. Això només es donarà si Israel abandona els alts del Golan, ocupats per l’Estat hebreu des del 1967, cosa que no passarà.

A l’altra cara de la moneda hi ha l’Iran, que fa dos anys comandava una enorme xarxa de milícies, aliats i grups afins a tot el Pròxim Orient: des de Hamàs i el Gihad Islàmic a Gaza fins a Hezbol·là al Líban, les Unitats de Defensa Popular a Síria i l’Iraq, el mateix Govern d’Assad a Síria i els rebels houthis al Iemen. L’Iran, dos anys després, està acorralat, sancionat econòmicament i humiliat després dels 12 dies de guerra amb Israel.