¿Quines conseqüències tindria que un país de l’OTAN fes caure un avió rus sobre el Bàltic?

Aquella mateixa tarda, Turquia va convocar una reunió urgent dels ambaixadors de l’OTAN, alhora que les autoritats turques i russes intercanviaven greus acusacions, i fins i tot amenaces. No obstant, malgrat les declaracions altisonants i les renyines, la sang no va arribar al riu, i els dos països van signar oficialment la pau uns mesos després, el juny del 2016, quan el president Recep Tayyip Erdogan va enviar una missiva al seu homòleg rus per demanar disculpes i expressar la seva disposició a «entaular qualsevol iniciativa que contribueixi a alleujar el dolor i reparar el mal causat».

L’incident de fa un decenni, que va constituir el primer abatiment d’un avió soviètic o rus per part de l’OTAN en 50 anys, cobra especial rellevància en aquests moments, quan l’Aliança Atlàntica està immersa en el debat sobre la resposta davant les cada vegada més agosarades violacions del seu espai aeri per part de l’aviació de Rússia. Personalitats, dirigents i experts estan ja reflexionant en veu alta sobre la conveniència o no de modificar les regles d’enfrontament en aquest tipus d’incidents per permetre fer caure un avió rus en el moment en què estigui al cel d’algun estat membre. L’almirall Giuseppe Cavo Dragine, president del Comitè Militar de l’OTAN, ha admès que la modificació i transformació de la missió aèria de l’aliança al mar Bàltic, fins al moment merament policial, a una operació de defensa «és una opció», tot i que es tracta d’una idea «encara prematura».

Prolixes en incidents

Les setmanes prèvies a la celebració de la cimera de Copenhaguen han sigut prolixes en incidents aeris a l’Europa de l’Est. El 10 de desembre ,Polònia es va veure obligada a fer caure una dotzena de drons russos, alguns dels quals volaven en direcció a la base nord-americana de Lask, on tenen la seva base d’avions F-35. Romania i Noruega també han reportat nombroses invasions del seu espai aeri, tot i que de menys gravetat. L’incident més inquietant es va produir sobre el cel d’Estònia el 22 de setembre passat, quan tres caces russos MiG-31 es van introduir a l’espai aeri d’aquest país durant 12 minuts, abans de ser interceptats per aparells de l’OTAN i escortats de tornada a Rússia. «Aquests incidents són molt recents i estan sota investigació... És prematur», va declarar l’almirall Dragine davant la possibilitat que l’OTAN adoptés una resposta agressiva.

Molts experts argumenten que abatre un avió no necessàriament ha d’implicar una escalada militar, sinó més aviat al contrari; marca línies vermelles perquè l’adversari entengui els límits i s’abstingui de provocacions. I citen com a exemple un bon nombre d’avions abatuts durant la Guerra Freda del segle passat que no van desencadenar cap conflagració mundial, sinó que van forçar, tant als EUA com a l’URSS, a adoptar una actitud més cautelosa. «Malgrat que hi ha la percepció en la memòria col·lectiva que la Guerra Freda va ser ‘subcontractada’ al que avui anomenem el Sud Global, amb les dues principals potències evitant l’enfrontament directe, la realitat és molt diferent», valora des de les pàgines de ‘The Guardian’, Serguei Radtxenko, professor a l’escola Johns Hopkins d’Estudis Internacionals Avançats.

Llei internacional

Notícies relacionades

Joan Donovan, experta en desinformació i extremisme: «Les milícies ja s’estan preparant per a una guerra civil als Estats Units»

Netanyahu envia negociadors al Caire mentre continua bombardejant

Per avalar la seva tesi, Radtxenko recorda que durant els anys 50 es van produir nombrosos atacs d’«interceptadors soviètics» contra avions nord-americans, inclosos dos que van tenir lloc al mateix teatre d’operacions que en l’actualitat, el mar Bàltic. En la mateixa dècada, al cel de Corea, els pilots nord-americans i soviètics es van enfrontar «en diverses ocasions», amb resultat de morts en tots dos bàndols. Finalment, l’acadèmic evoca un dels moments més tensos de la confrontació, l’abatiment de l’avió espia U-2 sobre el cel de Sverdlovsk, als Urals, mentre gravava sitges soviètiques de míssils balístics intercontinentals. «No hi va haver represàlia per l’abatiment, però Dwight Eisenhower, el llavors president dels EUA, temporalment va ajornar l’enviament de més U-2 a l’espai aeri soviètic, ja que es considerava que era molt perillós», rememora l’acadèmic.

La resposta d’un país determinat a violacions de l’espai aeri té implicacions de dret internacional. El politòleg Juraj Majcin recorda que la llei internacional «no concedeix de manera automàtica» a l’estat agredit el dret de fer caure un avió o objecte volador, ja que l’article 52 de la Carta de l’ONU autoritza a un estat actuar en defensa pròpia només si és víctima «d’un atac armat». Des d’aquesta perspectiva, continua l’acadèmic, l’incident dels drons sobre Polònia revesteix més perillositat que la incursió del MiG-35 dies després, ja que es «va produir en un moment en què Rússia estava bombardejant Ucraïna sense pietat», i Polònia «no podia saber si els objectes estaven armats». En el cas d’Estònia, el sobrevol d’un avió pilotat és «una violació de la sobirania i implica l’ús de la força, però no equival per si mateix a un atac armat d’acord amb el dret internacional.