Israel s’està convertint en un Estat pària com la Sud-àfrica de l’apartheid

Les iniciatives per aïllar el país recorren multitud d’àmbits. Des de la cultura al món acadèmic, passant per l’esport, la inversió estrangera o el comerç. Sense parlar dels intents creixents d’arrestar els seus militars a l’estranger o de l’hostilitat ocasional que afronten els turistes israelians en alguns països. El boicot no és nou. En les últimes dues dècades s’ha revifat cada vegada que Israel lliurava una nova guerra a Gaza, però sense adoptar mai prou força per obligar el país a replantejar-se les seves polítiques cap als palestins. «Estem assistint a un tsunami sense precedents en les seves dimensions. Hi va haver altres iniciatives de boicot en el passat, però mai amb tants actors implicats de la societat civil», assegura a aquest diari el politòleg israelià Menahem Klein, molt involucrat en les negociacions de pau amb els palestins de principis d’aquest segle.

«El genocidi a Gaza i la neteja ètnica a Cisjordània expliquen les seves dimensions. És una reacció des de baix, que està obligant els polítics de molts països a actuar», afegeix utilitzant uns termes que pocs comparteixen a Israel, on el victimisme és la norma. Aquesta pressió política ha tardat gairebé dos anys i més de 60.000 morts a arribar, des que Hamàs posés en marxa la guerra amb l’assassinat de gairebé 1.200 israelians i el segrest de 250 més. Però comença a prendre forma.

França, Canadà, Bèlgica, Austràlia i el Regne Unit han anunciat que pretenen reconèixer l’Estat palestí — encara que només existeixi sobre el paper — a l’Assemblea General de l’ONU aquest mateix mes. Almenys vuit capitals occidentals, des de Londres a Oslo o Madrid, han sancionat ministres israelians. Turquia, Colòmbia i Bolívia han trencat relacions. I la Comissió Europea, després de molts mesos d’inacció, es planteja ara suspendre els privilegis comercials del seu acord d’associació amb Israel. Londres, que havia de negociar un acord de lliure comerç, l’ha deixat en suspens.

Embargaments i pressió sobre els militars

Vells tabús estan caient. Ara fa un any l’Assemblea General varecomanar aclaparadorament imposar sancions a Israel, mesos després que el Tribunal Internacional de Justícia dictaminés en una opinió consultiva que la seva ocupació dels territoris palestins és «il·legal» i se sustenta sobre polítiques de segregació racial. Des d’aleshores, almenys una vintena de països, tant del Sud Global com d’Occident, han anunciat embargaments d’armes totals o parcials a Israel. Des del Japó a Alemanya, Països Baixos o Espanya.

Els militars israelians també comencen a sentir la pressió. Al juliol van ser arrestats dos d’ells a Bèlgica, quan assistien a un festival de música, acusats de crims de guerra. Un fet sense precedents. Un altre va haver de sortir sobtadament cames ajudeu-me del Brasil. En altres països són els estibadors els que s’han plantat per mirar d’impedir els enviaments d’armes a l’Estat jueu. A Atenes van bloquejar un carregament d’acer per a ús militar; a Marsella i Gènova, peces per als F-35 israelians.

L’economia israeliana està aguantant la guerra amb més resiliència del que alguns anticipaven, malgrat que s’han disparat la despesa militar i el dèficit públic. Però alguns sectors, com l’agricultura, estan pagant un preu onerós pels boicots que proliferen des de la societat civil internacional. Cooperatives de supermercats al Regne Unit i Itàlia, totes dues amb centenars d’establiments, han deixat de vendre productes israelians. També l’alemanya Aldi els ha suspès, mentre «Bèlgica, Suècia, Noruega i Irlanda han tancat oficiosament els seus mercats», va escriure recentment el diari israelià Ynet. Desenes d’aerolínies, d’altra banda, han deixat de volar a Tel-Aviv.

Desinversions i boicot acadèmic

Paral·lelament, el fons sobirà noruec, el més gran del món, ha anunciat la seva desinversió de cinc bancs israelians, així com d’empreses involucrades en l’ocupació, com a Caterpillar, la maquinària de la qual és utilitzada per l’Exèrcit per demolir vivendes palestines. El mateix que han fet algunes esglésies progressistes dels Estats Units amb milions de feligresos.

També en el món acadèmic molts llaços s’estan trencant. Prestigioses universitats com el Trinity College de Dublín o la Universitat de Gant han tallat relacions amb els seus parells israelians. Es ressent la cooperació institucional però també a nivell individual, amb creixents dificultats per als investigadors per publicar o participar en conferències a l’estranger. Només en els sis mesos transcorreguts fins al febrer passat, una associació israeliana dedicada a combatre l’aïllament acadèmic, va registrar 500 incidents de boicot, un 66% més que en els sis primers mesos de la guerra. «La nostra principal conclusió és que els boicots no pararan a curt termini i probablement continuaran durant anys», va dir Emmanuel Nahshon, el principal responsable del grup de treball en què participen diverses institucions acadèmiques israelianes.

Mentalitat de lloc

El seu Govern amb prou feines ha reaccionat, més que per titllar d’«immoral» i «antisemita» el boicot, malgrat la inquietud crònica que l’aïllament genera entre la societat israeliana. La mateixa que reclama ara majoritàriament a les enquestes el final de la guerra i la retirada de Netanyahu, però alhora recolza la deportació dels gazatins o la destrucció de Gaza. «Com li va passar al règim de l’apartheid a Sud-àfrica, tant el Govern israelià com la major part de la societat jueva estan responent al boicot amb una mentalitat de lloc. Ho consideren antisemita i pocs s’estan replantejant les nostres polítiques cap als palestins», diu el professor Klein.

Notícies relacionades

Romania intercepta un dron rus i Polònia posa en alerta la seva aviació

La vivenda, prioritat de la Unió

A Sud-àfrica, les diferents campanyes de boicot, desinversions i sancions van ser decisives per forçar el final de l’apartheid. Però es van prolongar durant prop de 30 anys i van arribar a adoptar formes més severes de les que ara apunten sobre Israel. Des d’un embargament d’armes sancionat per l’OPEC a l’exclusió de Sud-àfrica de les Olimpíades del 1964 o la seva desconnexió parcial del sistemafinancer.

De totes aquesta muntanya de mesures, potser el que més preocupa l’israelià corrent són els incidents que alguns han enfrontat en les seves vacances, com els 1.600 passatgers d’un creuer que no van poder desembarcar en una illa grega perquè els esperava un grup de manifestants propalestins. «¿Quines parts del món continuen sent segures perquè els israelians vagin de vacances?», es preguntava un article recent al ‘Jerusalem Post’.