Federació o vassallatge

S’ha convertit en una tradició per als europeistes iniciar el curs polític europeu des de l’illa de Ventotene, on Spinelli va redactar el manifest per una "Europa lliure i unida". Recordar l’esperit de Ventotene no ha sigut mai tan urgent com ara: la nostra Unió es mostra perillosament fragmentada i feble en un entorn intern i extern hostil. Amb tan sols el 5 per cent de la població mundial i una bretxa econòmica cada vegada més gran respecte a altres grans potències, Europa no només s’enfronta a un món d’imperis continentals, des de la Rússia de Putin fins als Estats Units de Trump i la Xina de Xi Jinping, sinó també al risc real de convertir-se en un vassall de Washington. Això s’ha fet evident després de les concessions no recíproques que s’han fet a Trump en matèria de despesa de defensa i comerç i l’acceptació d’un paper secundari pel que fa a la gestió de la guerra a Ucraïna. A més, el paper de la UE en els conflictes del nostre veïnat és en gran manera irrellevant, des de Gaza fins a l’Alt Karabakh, tant si és per falta de credibilitat internacional com si és per falta d’unitat.

En l’àmbit interior, la segona Comissió Von der Leyen sembla decidida a anul·lar el Pacte Verd, el projecte estrella de la primera, com si el canvi climàtic no estigués empitjorant, a més de presentar un marc financer plurianual decebedor, sense un augment real i sacrificant la política de cohesió per finançar noves prioritats en productes de defensa i investigació. Mentrestant, l’extrema dreta populista euroescèptica i euròfoba, aliada de Putin i Trump, no ha sigut mai tan forta com ara en els estats membres i les institucions de la UE.

Els actuals caps de la UE experimenten falta de visió política a llarg termini, lideratge, unitat i capacitat institucional. Ara per ara, una improbable aliança entre simpatitzants de Trump i atlantistes nostàlgics sembla que domina el Consell Europeu i la Comissió. D’aquesta manera, la línia comuna que preval fins aquest moment és la d’ensabonar i tranquil·litzar el president nord-americà, amb l’esperança de controlar els danys, cosa que al seu torn fomenta la nostra dependència política, estratègica i fins i tot econòmica de Washington. Aquesta estratègia amb prou feines funciona, ja que per a Trump els contractes només vinculen l’altra part, mai a ell. Acceptar gastar el 5 per cent del PIB en defensa i comprar més armes i gas natural nord-americans no ha augmentat el seu compromís amb la seguretat col·lectiva, ni tampoc ha evitat aranzels punitius, ni ha enfortit el suport a Ucraïna. Això s’ha convertit, en gran manera, en una qüestió purament transaccional, basada en l’avenç dels guanys econòmics dels Estats Units, des d’acords minerals fins a la venda d’armes, i en la sort. Paradoxalment, la falta d’un compromís seriós per part de Putin per tirar endavant un acord negociat està impedint que Trump miri d’arribar a un pacte en termes favorables a Moscou.

A hores d’ara hauria d’haver quedat clar que Trump no és, ni ho serà mai, un aliat. Els Estats Units de Trump constitueixen un enorme xoc geopolític, econòmic i cultural per a Europa. Tot i això, no és inevitable convertir-se en un protectorat nord-americà. Hi ha una alternativa, considerant també la indignació general de l’opinió pública davant tota la sèrie de concessions i humiliacions que presenciem darrerament. La revitalització d’una majoria proeuropea en les tres institucions, i en particular al Parlament Europeu, podria canviar l’orientació, del vassallatge cap a l’autodeterminació del nostre destí. El Parlament té la funció constitucional de controlar la Comissió i exigir un nou rumb, perquè té la facultat de censurar-la. Per començar, té la facultat de bloquejar la reducció d’aranzels als productes nord-americans, una mesura que sens dubte tindrà l’aprovació dels votants. L’hauria d’utilitzar i demostrar així que Europa és capaç de resistir el xantatge.

Notícies relacionades

Romania intercepta un dron rus i Polònia posa en alerta la seva aviació

La vivenda, prioritat de la Unió

A més, necessitem enfortir la nostra unió política, superar la vetocràcia que permet a Orbán bloquejar l’assistència militar de la UE a Ucraïna i construir el nostre propi sistema de defensa. Un que no depengui dels EUA i que pugui infondre por al Kremlin. Una vegada més, aquestes decisions seran molt populars entre la majoria dels ciutadans de la UE. Com va dir Draghi, no serem una potència geopolítica basada únicament en el rellançament de la nostra competitivitat i mercat interior. Necessitem convertir-nos en una unió federal que no estigui limitada per requisits d’unanimitat ni per la falta de competències adequades en política exterior i de seguretat. Els estats membres líders haurien de prendre la iniciativa per iniciar immediatament un procés d’activació de la clàusula de defensa comuna i reformar els tractats, en aliança amb el Parlament, que té la facultat de vetar el pressupost.

Altrament, una coalició dels disposats hauria de posar en marxa una nova Comunitat Europea de Defensa amb una dimensió parlamentària i fiscal, oberta a tots els estats membres que estiguin interessats a unir-se. Si no s’actua de seguida i esperem que arribi la pròxima crisi per improvisar decisions difícils, Europa corre un risc molt alt de morir com a projecte polític.