Memòria i trauma de la victòria sobre el Japó

La Xina celebrarà avui amb una imponent desfilada militar el 80è aniversari de la victòria en la que aquí es coneix com la guerra de resistència contra l’agressió japonesa o la guerra contra el feixisme. Va començar el 1931 amb la presa de Manxúria, va continuar amb la invasió del país sis anys més tard i va acabar amb la rendició japonesa el 1945. Van ser 14 anys traumàtics per a un país que va encadenar drames durant segle i mig. A Occident se sap molt de la guerra a Europa, dels camps de concentració nazis o Normandia, però molt poc del front asiàtic si descomptem Pearl Harbor. De les massacres japoneses sobre civils en ciutats xineses ja rendides, dels milers de dones a tot el continent forçades al gaudi sexual de les seves tropes en maratonianes jornades, de la infausta Unitat 731 que a la ciutat septentrional de Harbin va arribar molt més lluny que Mengele en experiments eugenèsics, viviseccions, espargiment del virus de la verola i d’altres...

A Àsia, a diferència d’Europa, aquelles ferides no han cicatritzat. La Xina va exigir aquesta setmana explicacions a Tòquio i que assumís honestament una vegada per totes les atrocitats del seu imperialisme després de saber-se que havia demanat a diversos governs que boicotegessin la desfilada de demà per la seva presumible aroma antijaponesa. Les relacions entre Seül i Tòquio continuen empantanegades per les indemnitzacions a aquelles esclaves sexuals.

Reacció decebedora

La reacció del Japó al seu passat de proxeneta continental és tan decebedora com volàtil. Durant molt temps el va negar, afavorit perquè les seves tropes havien cremat els documents incriminatoris en la seva retirada. Tot va fer un tomb el 1995, quan el primer ministre Tomiichi Murayama va oferir disculpes incondicionals. Però Shinzo Abe, ex primer ministre, va negar després que hi hagués proves de coerció sobre aquelles dones i va suggerir que eren prostitutes. Només després d’una trucada de Washington va matisar les seves declaracions.

Els dies previs a la desfilada també han portat una altra polèmica a l’estret de Formosa pel repartiment dels mèrits en la victòria. El Partit Comunista reclama el quasimonopoli. "Seguint la seva regla d’estabilitzar la situació nacional abans de resistir la invasió estrangera, el Govern del Kuomintang va implementar la política de no resistència. Com a resultat, els japonesos van ocupar el nord-est de la Xina ràpidament. En aquell moment crític per a la supervivència nacional, el Partit Comunista de la Xina va prendre el lideratge en la resistència armada", instrueix el museu pequinès.

Notícies relacionades

Trump diu que els EUA van destruir un vaixell amb drogues sortit de Veneçuela

Condemnats a un any de presó dos jesuïtes per encobrir abusos a Bolívia

És probable que la Xina hagi engrandit el nombre de víctimes i segur que ha embellit les gestes: al cap i a la fi, cap nacionalisme guarda una escrupolosa fidelitat amb la història ni els seus mites fundacionals. El nucli, no obstant, no es discuteix: la Xina va vèncer el feixisme japonès arran de sacrificis indicibles del seu poble. Això celebra avui amb tot dret i orgull.

"El que va passar ens ensenya fins a quin punt pot ser perversa la naturalesa de l’home i quantes crueltats pot arribar a cometre. És una lliçó per a la Xina. És igual com de forts arribem a ser, no podem fer això mai a cap país", raona Wang Yan, professora pequinesa, a la sortida del museu.