La diplomàcia es reactiva per buscar suports al desplegament d’una força internacional a Gaza per aturar la guerra

«Hi ha un creixent suport al desplegament d’una força internacional, especialment des que es declarés la fam, però també arran del risc d’inanició dels últims tres mesos», assegura des de Nova York, Jaclyn Streitfeld-Hall, directora de Política i Investigació del Global Center for the Responsability to Protect. Diversos països s’estan plantejant quina manera podria tenir i de quina manera podria ajudar. Encara no estan alineats en com autoritzar-lo, però hi ha una creixent pressió. Segons Streitfeld-Hall, s’estan explorant tres rutes diferents: l’aprovació en el Consell de Seguretat; una autorització de l’Assemblea General sota el mecanisme Unió pro Paz; o una intervenció unilateral d’un Estat o grups d’Estats.

França és el país més proactiu en aquest sentit. «El Consell de Seguretat s’ha de posar a treballar ara mateix a establir una missió i donar-li un mandat», va afirmar Emmanuel Macron a mesurats d’agost. El president gal va dir haver ordenat als seus diplomàtics que treballin al costat dels seus aliats per mirar de crear «una coalició internacional» disposada a desplegar una «missió d’estabilització» a Gaza. També l’ambaixador de Palestina, Riyad Mansour, va demanar la setmana passada a l’ONU la «intervenció de força de protecció internacional» per «aturar el genocidi». Una idea també recolzada públicament per Turquia, Pakistan o Kuwait.

Obligacions internacionals

«No estem demanant a ningú que vagi a la guerra contra Israel. El que demanem és que es protegeixi el nostre poble d’acord amb les obligacions internacionals, inclosa l’obligació de prevenir el genocidi», asseguren a aquest diari fonts pròximes a la missió de Palestina a l’ONU. Aquestes obligacions estan sobre la taula des de principis del 2024, quan el TIJ va afirmar que existeix «un risc plausible de genocidi» a Gaza, ordenés a Israel mesures cautelars per prevenir-lo i recordés els 153 països signants de la Convenció contra el genocidi la seva obligació de fer el mateix amb mesures diplomàtiques, econòmiques o jurídiques.

En gran manera, res d’això ha passat. Tant pel rebuig d’Israel, com per la renuncia dels seus aliats a imposar costos a les seves violacions de la legalitat internacional. També han sigut ignorades fins a sis resolucions –aquestes no vinculants– d’alto el foc i protecció dels civils aprovades amb una àmplia majoria en l’Assemblea General, l’última promoguda per Espanya. Per això ara s’està plantejant com a últim recurs l’enviament d’una força internacional.

«La crida del president Macron a una força d’estabilització és realment important. És una indicació que els Estats estan finalment convençuts que les mostres de preocupació, les condemnes i les exhortacions a Israel no funcionen. Si no hi ha un cost per a Israel pels seus crims, no s’aturarà», sostenen les fonts pròximes a la delegació palestina. París també es disposa a reconèixer ben aviat l’Estat palestí, el mateix que han anunciat el Regne Unit, Canadà o Austràlia.

Les rutes preferides

La via preferida per França i Palestina és la més difícil. Passa per buscar l ’autorització del Consell de Seguretat invocant el capítol VII de la Carta de l’ONU, que contempla l’ús de mesures coercitives, inclosa la força militar, per restaurar la pau internacional. En cas d’aprovar-se, la resolució seria vinculant, atorgant plena legitimitat a la intervenció. Però el veto dels EUA, que ha bloquejat tots els intents d’imposar un alto el foc al Consell, està gairebé assegurat. «És interessant que França vulgui recórrer al Consell de Seguretat. Suggereix que, d’alguna manera, ho consideren una opció viable», assenyala Streitfeld-Hall.

Notícies relacionades

Andrius Kubilius, comissari de Defensa de la UE: «Els líders europeus i nord-americans han de decidir quin tipus de garanties de seguretat donaran, no demanar permís a Putin»

Què és l’OCS: el contrapoder asiàtic al poder dels EUA

En cas de fracassar aquesta ruta, almenys Palestina mirarà de recórrer al mecanisme d’Unió pro Paz a l’Assemblea General. Aquest mecanisme es va concebre per permetre que l’Assemblea pugui recomanar mesures col·lectives, inclòs l’ús de la força, quan al Consell de Seguretat està bloquejat pel veto d’un o alguns dels seus membres permanents, com passa ara. Tot i que no és vinculant, ha funcionat en ocasions. La primera vegada a Corea (1950), quan va donar peu a la intervenció armada d’una coalició de 16 països liderada pels EUA i sota bandera de l’ONU. També es va aplicar durant la crisi de Suez (1956) i a la República Democràtica del Congo als anys 60, on va servir per al desplegament de la missió de pau més gran de l’ONU durant la Guerra Freda. Palestina haurà de recolzar-se en els seus aliats perquè, al no ser membre de ple dret de l’ONU, no pot introduir resolucions.

«Si aposten per una resolució Unió pro Paz no hi ha garanties que funcioni, però tenint en compte que la Convenció sobre el genocidi obliga els seus estats membres a actuar, val la pena almenys intentar-ho», afirma Streitfeld-Hall des del Global Center for the Responsability to Protect. L’horitzó s’hauria d’aclarir en les pròximes setmanes, per més que no quedi gaire temps per salvar la població de Gaza. «El clima ha canviat a Occident. Molts estan avergonyits de la catastròfica situació i l’inimaginable patiment. La pregunta és si existeix una coalició de països disposats a intervenir físicament. I el cert és que encara cal veure», afirmen les esmentades fonts palestines.