Cedir o no cedir territori

La cimera Trump-Putin a Alaska es cola en les converses quotidianes dels ucraïnesos. Una aclaparadora majoria defensa la seva sobirania i identitat, però hi ha els que estarien disposats a redefinir les seves fronteres o renunciar a l’OTAN a canvi de la pau.

Cedir o no cedir territori
3
Es llegeix en minuts
LARA ESCUDERO

La reunió entre Donald Trump i Vladímir Putin a Alaska ha desencadenat un sisme en la diplomàcia mundial. La deliberada exclusió del president Volodímir Zelenski de la taula de negociació de la seva pròpia pau enterboleix l’esperança d’Ucraïna d’arribar a un acord just que porti al final de la guerra. El nerviosisme és palpable.

Zelenski, acorralat pel bloc russoestatunidenc, els últims dies ha demanat auxili a Europa i la UE ha tancat files, posicionant-se "incondicionalment" al costat d’Ucraïna, sabent que també està en joc la seva pròpia seguretat. Les intencions de Rússia són ben clares: reclamarà els territoris ocupats, amb Trump com a mediador. Zelenski es mostra taxatiu: no cedirà la seva terra sobirana. I menys encara recompensarà l’"ocupant rus per la invasió".

Al carrer

Al carrer, els ucraïnesos parlen. Analitzen. La cimera es cola en les xerrades quotidianes. Fan les seves apostes i dissenyen pactes de pau. El sentiment és generalitzat: no veuen gaires garanties d’èxit per aconseguir una harmonia justa i duradora, i jutgen l’esdeveniment polític de l’any com un "xou" una mera transacció propagandística entre els EUA i Rússia.

Mentre ordena la vitrina de la seva boutique, Dmytro reflexiona: "Putin és un gran estrateg. Només busca guanyar temps per reagrupar-se i tornar a atacar. I Trump vol penjar-se la medalla de la pau. Al final, tot és façana, un aparador, com aquest que tinc aquí", explica. Oxana, una cambrera a la trentena , esbufega al ser preguntada, mentre serveix cafès a Kíiv. El seu discurs reflecteix el neguit d’una Ucraïna que, després d’anys de guerra, perd, a poc a poc, l’esperança: "Uf. Déu meu. Tant de bo aquesta reunió serveixi d’alguna cosa. Però no ho crec. Cada any tinc la il·lusió que tot acabi. Però sempre arriba una nova ofensiva. I cada vegada més dura". Oxana reconeix que tant ella com tots els seus coneguts estan "esgotats". Sobretot, psicològicament. "Això no s’aguanta més. Jo mateixa he perdut cinc amics. Morts. Per culpa d’aquesta maleïda guerra", revela del tot enfurismada. Tot i així, manté la línia discursiva del seu president: "No podem oferir-los amb safata la nostra terra als russos. Perquè, llavors, legitimarem annexions il·legals futures. No pararan mai".

Konstantin és soldat. Lluita al front de Khàrkiv des de "fa massa temps". "Les meves condicions són les mateixes que les del meu president. No hem de cedir territoris, perquè, llavors, totes les morts hauran sigut en va", arrenca. No obstant, prossegueix "sent realistes, cal tenir en compte l’estat actual de les nostres files. L’estat moral, em refereixo. Gairebé no hi ha rotacions. I ja gairebé ningú està disposat a allistar-se. No podrem lliurar aquesta guerra per gaire més temps". El desgast és un llast i Konstantin, molt a contracor, sospesa renunciar a un percentatge territorial: "Ens ho plantegem, s’haurà de fer, però ha de garantir-se un pacte de no agressió a futur, una comissió estrangera vigilant, i el reforç militar a Ucraïna". L’ideal, resol, seria que "Ucraïna ingressés a l’OTAN".

Però, "tot va començar per això, així que estaria disposada a no ingressar a l’OTAN a canvi de la pau", matisa Natasha, que va fugir d’Ucraïna aquell febrer del 2022, i va allunyar els seus fills Víktor i Viktoria de la guerra. És a Saragossa, i sovint conversa amb Viktoria, de 16 anys, sobre el conflicte. "Els joves són plenament conscients de la nostra història. Fins i tot més. Jo vaig néixer a la Unió Soviètica. Ells ja a la Ucraïna independent", explica Natasha. La seva filla opina que "Putin reclamarà els territoris ocupats, no vol perdre’ls". Ella, igual com Natasha, hi està en contra, però sap que el pacte "se centrarà en això" i que potser no hi haurà més remei.

Notícies relacionades

Maria, treballadora d’una immobiliària, comença a contemplar la redefinició de les fronteres ucraïneses de 1991 com una moneda de canvi temporal cap a la pau: "No parlo d’una cosa permanent, sinó d’establir, per ara, aquesta frontera en les actuals línies del front i que, a poc a poc, la diplomàcia treballi per què Ucraïna vagi recuperant-les".

La "no cessió" és l’abecé de la societat ucraïnesa. Ho defensa Andrei, periodista local. Hi ha creences "marginals" que defensen la concessió territorial, però detecta un "sentiment aclaparador": "Tot el que impliqui la pèrdua de territori no es considera pau, sinó una invitació a una agressió més gran". Malgrat l’"afartament", afirma, "la resiliència ucraïnesa persisteix". Aquest cansament, acaba, "no es traduirà mai en una disposició genuïna a entregar el nostre territori i la nostra identitat".