La Xina, l’Iran i Corea del Nord dibuixen el futur de les armes nuclears

Les armes nuclears ja no són un material exclusiu dels Estats Units i Rússia. Àsia ha entrat en una cursa accelerada per la incertesa geopolítica i la intel·ligència artificial (IA). En cinc anys, es calcula que Pequín ha duplicat l’arsenal, enmig d’una creixent opacitat. I no és l’única que es prepara per disputar el monopoli dels EUA i Rússia, que continuen tenint al voltant del 90% de les armes nuclears. L’Iran i Corea del Nord prenen posicions a les seves regions, on la inestabilitat s’intensifica mentre els EUA de Donald Trump són cada vegada un actor menys creïble. "El que ha restringit el desenvolupament d’armes nuclears no ha sigut el Tractat de No Proliferació (TNP), per més útil que hagi sigut per establir una norma internacional, sinó la protecció que els EUA brindaven a altres països", explica a EL PERIÓDICO Victor Gilinsky, membre de la Comissió Reguladora Nuclear dels EUA durant les administracions de Ford, Carter i Reagan. Si bé durant la guerra freda Àsia va ser un tauler secundari, ara aquests països reclamen autonomia, també la nuclear.

"Corea del Nord ha acumulat una formidable capacitat nuclear malgrat ser un país pobre. La pregunta és si Corea del Sud continuarà confiant en el paraigua nord-americà", apunta Gilinsky, que és assessor del Centre d’Educació sobre Polítiques de No Proliferació, a Arlington, Virgínia. "Però les promeses nord-americanes no semblen tan fiables com abans, i fins i tot els líders dels països de l’OTAN escalen un discurs que hauria sigut impensable fa tot just uns anys", assenyala.

L’Índia i el Pakistan

Creixen els posseïdors d’armes nuclears a Àsia i ho fan fora del marc dels grans tractats. Corea del Nord continua fent proves sense supervisió internacional, l’Iran nega que busqui l’arma atòmica, però acumula urani enriquit per sobre dels límits de l’Acord de Viena del 2015 i restringeix l’accés als inspectors de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica. L’Índia i el Pakistan –que no han signat mai el TNP– mantenen arsenals actius i en expansió. "Reactivar el marc bilateral de control d’armes entre Rússia i els EUA i convertir-lo en trilateral [amb la Xina] introduiria complexitats endimoniades", analitza Dan Smith, director de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), que publica l’informe de referència sobre la proliferació d’armes nuclears. La falta d’esforços diplomàtics, argumenta Smith, sembla lluny de la voluntat política que va permetre l’equilibri en temps més perillosos.

Mentre Pequín eleva les reclamacions territorials al mar de la Xina Meridional, inclòs Taiwan, diversos experts assenyalen que la Xina podria escalar en la seva estratègia nuclear, per passar de "no usar mai armes nuclears en primer lloc en cap circumstància" al "llançament en cas d’atac". Amb l’adopció d’un mecanisme automatitzat a través de satèl·lits infrarojos i radars terrestres, Pequín estaria preparat per respondre amb un contraatac nuclear tan aviat com es detectin senyals d’un atac enemic.

El nou paradigma redueix el marge de decisió política i trasllada més poder a l’aparell militar. Allà, la IA incrementa el risc de cometre errors de càlcul amb conseqüències tràgiques, com ara confondre un desastre natural amb un atac nuclear o una interferència cibernètica. Per això, la Xina i els EUA van acordar el 2024 que cap sistema d’IA pugui autoritzar l’ús d’armes nuclears.

"La IA planteja uns riscos importants per als tres pilars de la no proliferació –desarmament, no proliferació i ús pacífic–, però també té uns beneficis potencials", segons assenyala William C. Potter, fundador i director del Centre d’Estudis sobre No Proliferació (CNS) a Monterrey, Califòrnia. El problema, segons diu Potter, és que encara són pocs els diplomàtics prou formats en IA per valorar aquests riscos.

Equilibris trencats

Mentrestant, al Pròxim Orient, Israel i l’Iran han passat de ser peces de blocs oposats a reivindicar que poden aconseguir el seu propi arsenal sense entrar en el marc de cap tractat. Això ha portat al temor, i la hipocresia. "Als EUA, el que abans era una política de no proliferació s’ha reduït ara a impedir que l’Iran amenaci el monopoli d’Israel sobre les armes nuclears al Pròxim Orient", explica Gilinsky. "És clar que el problema no s’hauria plantejat si Israel no hagués rebutjat el Tractat de No Proliferació i creat una important força nuclear", recorda, i assenyala la necessitat de concessions de desarmament per part d’Israel, que té capacitat atòmica des de 1967, tot i que no ho admet.

Notícies relacionades

La recessió pica a la porta

Dimiteix la directora de Sensellarisme britànica per apujar el lloguer

"Però amb el suport total dels EUA, no es veu en l’obligació de fer-ho i, per tant, queda fora de discussió. Si Israel torna a atacar, cosa que podria passar perquè els seus objectius polítics van més enllà del programa nuclear de l’Iran, les conseqüències són impredictibles, també per a Israel", afegeix.

La promesa de la no proliferació sembla més lluny que mai en el 80è aniversari de la bomba d’Hiroshima. La IA la desafia, les noves potències la ignoren i els actors tradicionals la incompleixen. La cursa nuclear del segle XXI és la dels arsenals més petits i més complexos, més ràpids i menys controlats. En un món més inestable, amb menys regles i més actors, el perill nuclear torna a créixer, en silenci.