De la "mort cerebral" al "salt quàntic"

Tot va canviar dos anys després, arran de la invasió a gran escala russa d’Ucraïna del febrer del 2022. Al juny, Espanya va acollir la cimera anual de l’organització. El president Pedro Sánchez rebia digne els llavors 30 membres i Madrid es convertia en capital d’un otanisme ressuscitat. La defensa mútua tornava a semblar imprescindible. La despesa militar deixava de ser un anatema en les societats europees.

Trump va tornar a la Casa Blanca ara fa cinc mesos, més antieuropeu que abans, i més agressiu. Europa va decidir que havia arribat el moment d’accelerar del tot, i reforçar amb centenars de milers de milions d’euros en armament el pilar europeu de l’OTAN. Guanyar pes, però mantenint els Estats Units dins i involucrat. I, amb aquest objectiu, han acordat donar a Trump el que feia temps que demanaven: augmentar dràsticament la despesa militar. "Un salt quàntic", en paraules del secretari general de l’Aliança, Mark Rutte. L’OTAN serà en el futur més europea. Si ara els Estats Units havien gastat uns 800.000 milions d’euros en defensa i Europa 350.000, en uns anys la xifra estarà molt igualada, si tot surt com està previst.

Numerologia OTAN

En la declaració final, aprovada per unanimitat, l’objectiu establert és apujar la despesa fins a un 5% en total el 2035: el 3,5% del PIB de cada país en capacitats defensives (avions, tancs, soldats, satèl·lits) i l’1,5% en qüestions que afectin la seguretat ("protegir infraestructures crítiques, defensar les xarxes, garantir la preparació i la capacitat de resistència civil, promoure la innovació i enfortir la base industrial"). S’enviaran plans anuals mostrant un camí creïble per assolir aquesta meta.

És la xifra que volia Trump, i una mena d’ofrena feta a la seva mida per evitar que dinamités la cimera. Però són xifres no vinculants, i ja han sigut ignorades abans: en la cimera de Gal·les del 2014 es va proposar el 2% en una dècada i es va incomplir per bona part dels estats membre.

S’utilitza en la declaració final de la Haia, pel que fa referència a la despesa, el subjecte genèric en anglès allies (aliats), que no necessàriament els inclou a tots, en lloc del we, nosaltres, que van utilitzar en la cimera de Gal·les. Era una petició expressa d’Espanya, que rebutja complir aquest camí de despesa i assenyala que només pujarà fins al 2,1%.

Això ha fet que Espanya hagi estat en boca de tots els caps d’Estat i de govern presents, i dels mitjans internacionals. El país rebel. Sánchez podria haver firmat la declaració i després incomplir-la. Al cap i a la fi, la pròxima revisió no serà fins el 2029, eventualment amb Trump fora de la Casa Blanca i possiblement amb les guerres d’Ucraïna i el Pròxim Orient ja resoltes. Però ha decidit plantar cara frontalment i temptar el vitriòlic president dels Estats Units.

Tot semblava que acabaria sense que la sang arribés al riu. Però, en la roda de premsa de Trump després de la cimera, dues reporteres espanyoles van preguntar al president nord-americà per la posició espanyola. Trump va deixar anar una amenaça: castigarà comercialment el nostre país i li farà pagar amb penalitzacions (¿aranzels?) el que no vol gastar el Govern en armes.

Espanya gasta ara, segons l’OTAN, una mica menys de 20.000 milions anuals en defensa. La xifra ha de pujar gradualment fins als 56.000 milions el 2035 (el 3,5% dels 1,6 bilions d’euros de PIB actuals), i sumar-hi 24.000 milions més en seguretat. Un total de 80.000 milions d’euros forassenyat, segons el parer del Govern. És gairebé el que es gasta en sanitat (uns 99.000 milions, el 7,4%).

Dubtes sobre l’article 5

L’Air Force One va aterrar aquest dimarts a la Haia poques hores després que el president Trump proclamés un alto el foc entre l’Iran i Israel. Una guerra en la qual els Estats Units van decidir entrar, amb bombardejos d’alta intensitat contra Teheran, sense consultar ni avisar ni tan sols els seus socis de l’Aliança. ¿Quin tipus d’aliança militar és aquesta en la qual uns ignoren els altres i llancen xocs que poden desencadenar escalades imprevisibles?.

Notícies relacionades

Triomf d’un demòcrata de l’ala progressista en les primàries de Nova York

Israel centra les seves operacions a Gaza sense un alto el foc a la vista

Trump veu l’organització més com una relació de vassallatge europeu a canvi de protecció que com un club d’iguals. I així és com percep també l’Aliança el seu secretari general, Mark Rutte. Els aliats es van posar molt nerviosos quan Trump es va negar a confirmar dimarts si els Estats Units complirien amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord en cas que Europa fos atacada. Ja abans havia afirmat que si Europa no "pagava" més, deixaria que Rússia l’ataqués.

En la declaració final s’insisteix en aquest punt: "Nosaltres reafirmem el nostre compromís ferri col·lectiu de defensa com es consagra en l’article 5 del Tractat de Washington –un atac a un és un atac a tots". Un assumpte que fins ara es donava per fet, però que amb el republicà a la Casa Blanca convé remarcar.