La guerra de Netanyahu a l’Iran

Durant més de 30 anys, Benjamin Netanyahu ha repetit el mateix mantra: l’Iran està a punt d’aconseguir la bomba nuclear. "Podem assumir que en un termini entre tres i cinc anys l’Iran tindrà prou autonomia per desenvolupar i produir una bomba nuclear", va dir el 1992 al Parlament israelià, quan era encara diputat. Una dècada després, en vigílies de la invasió de l’Iraq, va pressionar els Estats Units perquè inclogués Teheran a la trituradora de països dels neocons amb el mateix pretext. I el 2009 va refinar els terminis per dir als seus congressistes que l’Iran era "a només dos anys" de la bomba. El 2012 va tornar a rebaixar els temps de la seva predicció mai consumada. "La pròxima primavera, a tot estirar l’estiu que ve, hauran completat l’enriquiment mitjà i passaran a la fase final", va dir davant l’Assemblea General de l’ONU. Aleshores El Mossad havia conclòs que l’Iran no buscava activament la bomba, segons uns cables secrets publicats per Wikileaks.

Fa dècades que Netanyahu exagera, si no falsejant deliberadament, l’"amenaça iraniana", com en la faula de Pere i el llop. Això no treu que la preocupació d’Israel i part de la comunitat internacional pel programa nuclear iranià sigui legítima. Quan els aiatol·làs van reprendre el programa civil iniciat pel xa Reza Pahlevi el 1957 ho van fer en el més estricte secret, amb l’ajuda del Pakistan, Rússia i la Xina. En secret es van construir les plantes d’enriquiment d’urani de Natanz i Fordow, així com el reactor d’aigües pesades d’Arak, destapats a principis d’aquest segle per la dissidència iraniana i l’espionatge occidental. Una dècada d’investigació de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) va concloure el 2015 que Teheran va portar a terme entre finals de 1980 i el 2003 "una sèrie d’activitats rellevants per al desenvolupament d’un artefacte nuclear explosiu".

Però també remarcava que, a partir del 2009, amb l’Iran ja severament sancionat, no va trobar "cap senyal creïble" que aquestes activitats haguessin continuat. Aquest secretisme és molt similar al que ha fet servir Israel amb el seu programa nuclear, amb la diferència que l’Estat jueu sí que té armes nuclears, no ha firmat el Tractat de No Proliferació Nuclear i no permet les inspeccions de l’AIEA a les seves instal·lacions, a diferència de l’Iran, subjecte a una estricta supervisió. Però més enllà del doble arrasador, avalat per Occident, Netanyahu també ha demostrat aquests anys que li importa més destruir la República Islàmica, l’únic país que fa ombra a la brutal hegemonia israeliana a la regió, que garantir que el programa iranià és exclusivament d’ús civil i, per tant, no representa cap amenaça per a Israel.

El primer ministre israelià no ha deixat d’equiparar el "règim fanàtic" iranià amb l’Alemanya nazi, quan no ha envaït un sol país a gairebé mig segle d’existència, a diferència d’Israel, que ha envaït Síria, Egipte, el Líban i ocupa militarment Palestina des de fa 58 anys. O de presentar-lo com una "amenaça existencial" per al "món lliure" i els "valors judeocristians", calcant el manual dels neocons que van destruir l’Iraq i l’Afganistan. "Aquesta és una de les narratives fundacionals d’Israel", assegura l’israelià Ori Goldberg, doctor en Estudis de l’Orient Mitjà i especialista en l’Iran. "Israel sempre té un enemic que el vol destruir. Ni plantar-li cara ni conquerir-lo, destruir-lo. Primer va ser Egipte, després els palestins i en les últimes dècades l’Iran", afirma a aquest diari.

La prova evident del desinterès de Netanyahu en solucionar per la via pacífica el problema nuclear iranià, va arribar el 2015, quan les grans potències, encapçalades per Washington, van arribar a un acord amb Teheran per restringir el seu programa i capar tota possibilitat que adquirís una dimensió militar. El pacte va obligar l’Iran a desfer-se del 98% del seu urani enriquit o a garantir que només enriquiria els baixos nivells necessaris per generar energia nuclear. L’Iran va complir la seva part estrictament, segons l’AIEA, a canvi de l’aixecament de part de les sancions. Però Netanyahu va sabotejar el pacte i va convèncer Donald Trump perquè fes miques l’acord el 2018.

Després de la "traïció nord-americana", l’Iran va tornar a enriquir urani a nivells pròxims al que necessitaria per fabricar una bomba i, per primera vegada en 20 anys, l’AIEA el va acusar d’incomplir les seves obligacions amb el tractat de no proliferació. Ho va fer just un dia abans que Israel llancés la seva agressió militar sobre el país persa sota la justificació de prevenir un "holocaust nuclear". Una altra exageració interessada. L’AIEA ha repetit aquests dies que "no hi ha elements per indicar que hi hagi un pla actiu i sistemàtic a l’Iran per construir una arma nuclear", la mateixa avaluació que ha fet la intel·ligència dels EUA.

Desviar l’atenció de Gaza

Novament Netanyahu havia mogut fitxa per destruir una possible solució pacífica al contenciós. Perquè essencialment el que va fer el seu atac, a part de desviar l’atenció sobre el "genocidi" en curs a Gaza –com l’han tipificat les principals organitzacions de drets humans– i recuperar el favor d’uns aliats que s’havien atipat de tanta massacre de civils, va ser enterrar les negociacions que els EUA conduïen amb l’Iran per arribar a un nou acord sobre el seu programa nuclear. "Estem bastant prop d’un acord bastant bo", va dir Trump hores abans del massiu atac israelià.

Notícies relacionades

El PP no aclareix si dedicaria el 5% a armament

L’OTAN tem que Rússia es rearmi

Ara el món haurà de lidiar amb les conseqüències d’una nova guerra devastadora a la regió. Netanyahu no oculta que entre les seves intencions hi ha el canvi de règim i mira d’arrossegar els EUA a la seva guerra particular. Centenars de civils iranians han sigut assassinats en aquests 10 dies, així com desenes d’israelians.

No només això. És probable que quan les armes callin, Teheran conclogui que necessita la bomba per assegurar la continuïtat del règim. La història així ho recomana. Anys després que el libi Gaddafi renunciés al seu programa nuclear, va morir linxat per una turba. I anys després que Ucraïna fes una cosa semblant, va ser envaïda per Rússia. Corea del Nord, en canvi, va fer al contrari. Va resistir les pressions i va aconseguir la bomba. I avui no hi ha ningú que s’atreveix a tossir-li al règim de la família Kim.