Exiliades contra el clixé

L’endemà, l’Olena i la seva germana, també casada i amb un fill, van aconseguir benzina per arribar al poble dels seus pares, a prop de la frontera amb Romania. L’arribada va ser un breu alleujament. Els homes, cridats a files, no podien sortir del país, però el marit de l’Olena, cubà, n’estava exempt. Van decidir travessar. "De vegades has de prendre decisions en un segon", diu.

"Una mare sempre es preocupa, i no sabíem si ens tornaríem a veure. Em va donar els seus guants, era un signe d’amor", afegeix amb veu entretallada. Al travessar la frontera, voluntaris de l’ACNUR i de la Creu Roja els van rebre amb la urgència dels primers dies. Volien arribar a Espanya, on l’idioma no seria una barrera.

"Vius en un somni a Espanya, però xoques amb la realitat que ets aquí fugint de la guerra –diu l’Olena–. Els nens volen veure l’àvia, tornar a la seva cambra, veure els amics, però és massa arriscat". Ara, a Alcalá de Henares, treballa com a metgessa per a un laboratori. Volen tornar quan acabi la guerra.

Pastissera a Barcelona

La Daniela es va trobar reclosa juntament amb unes 20 dones més en una cel·la per a vuit persones. El Govern de Veneçuela l’acusava de terrorisme, traïció a la pàtria i de ser espia de la CIA. El seu "delicte", com a directiva d’una empresa amb contractes públics, va ser denunciar el mal ús dels diners estatals. "Vaig denunciar creient en el poder judicial, però al meu país aquest poder acaba sent un braç executor", explica. Després d’un any en presó preventiva, va passar a arrest domiciliari. Li va arribar després quan es va demostrar que no era culpable. "Vaig complir condemna per un delicte que no vaig cometre", denuncia. I, llavors, van començar les amenaces. "Em van dir que ja no tindria protecció. Em van intervenir les línies, em seguien. Van amenaçar la meva família", recorda. Va decidir demanar ajuda a l’ACNUR.

Va sortir de Veneçuela amagada al maleter d’un cotxe. A Bogotà, va acudir de nou a l’ACNUR, que la va ajudar a organitzar la seva sortida al considerar que tampoc allà estava segura. Així, la Daniela va pujar en un avió cap a Espanya, només amb una bossa de mà.

Aquesta enginyera no s’havia imaginat mai que un curs de pastisseria seria el seu salvavides més gran. A Barcelona, ja com a demandant d’asil, treballa com a pastissera mentre tramita l’homologació del seu títol universitari. "Hem d’acabar amb l’estereotip que tots els refugiats venen en pastera i fan feines no qualificades. Podem ser una gran aportació a la societat espanyola, el nostre agraïment és infinit. Quan aculls, crees compromís, lleialtat", emfatitza.

Contra la mutilació genital

Aminata Soucko sí que diu el nom complet. Ha aconseguit capgirar la seva història i avui ajuda altres dones refugiades. No volia sortir de Mali, però el seu marit va decidir migrar a Espanya i se la va emportar al·legant reagrupament familiar. Aminata recorda el seu primer dia al país. Veien la televisió en un pis compartit i emetien la notícia d’un home que havia matat la dona. Aminata, que no entenia espanyol, va preguntar al marit què passava. "Em va dir que a Espanya l’home mata la dona quan no li fa cas. Allà va començar el meu infern. Havia de fer tot el que ell volia perquè no em matés", explica a aquest diari.

La violència formava part de la seva vida des de nena, quan va patir mutilació genital. Però tot va canviar després del naixement de la seva filla. "No parava de pegar-me. Jo no sabia que hi havia la figura de la treballadora social ni la llei de violència de gènere. Només sabia que a Espanya t’ajuden a trobar feina i me’n vaig anar a buscar ajut. Quan els vaig dir per què necessitava feina em van dir que el que jo vivia no era normal i no havia de ser així. Vaig ser la primera persona de la meva comunitat a posar una denúncia i a divorciar-se del marit", recorda.

Notícies relacionades

El futur assalt dels EUA

Abbas es reuneix amb Meloni i li demana que Itàlia reconegui Palestina

Li van donar l’esquena. La seva família va passar vuit anys sense parlar-li. Van considerar la seva decisió "un desterrament i una vergonya", i van mirar de convèncer-la perquè retirés els càrrecs i tornés amb ell. Però no va cedir.

Va obrir la seva pròpia oenagé per recolzar dones que viuen situacions semblants. "Les altres dones acudeixen a mi quan em necessiten. Això crea més confiança, a poc a poc... Jo només vull que no els passi el mateix que a mi".