El monarca de Liechtenstein

S’ha d’ampliar amb lupa el mapa d’Europa per trobar Liechtenstein, un dels països més petits del continent. Amb prou feines ocupa 160 quilòmetres quadrats i el nombre d’habitants no arriba a 40.000. El règim polític d’aquest microestat és una monarquia de perfil absolutista. El monarca, en aquest cas príncep, té potestat per destituir el Govern, dissoldre el Parlament, vetar lleis i controlar el nomenament de jutges. És l’únic monarca europeu que té sota control el poder executiu, legislatiu i judicial. Un escenari polític propi de països d’altres llocs. S’ha de dir, però, que si el totpoderós príncep Alois von Liechtenstein concentra tant poder és perquè els súbdits del principat així ho van decidir en referèndum fa uns anys. El país disfruta de la renda per càpita més alta d’Europa i és l’últim del continent que va permetre votar a les dones. No ho va fer fins a 1984, tot i que la successió al tron continua sent només masculina.

Assentat a les valls i muntanyes dels Alps, Liechtenstein va néixer com a país independent el 1866 després de pertànyer durant dècades a la Confederació Germànica. El país és un important centre financer, avui més transparent després d’haver-se mantingut uns quants anys en la llista negra com a paradís fiscal.

La primera ministra

Per sota d’ells hi ha el Govern i el Parlament. L’Executiu està format per cinc membres, i la Cambra legislativa compta amb tan sols amb 25 diputats. Les últimes eleccions generals es van celebrar el mes de febrer d’aquest any i per primera vegada en la història del país una dona va assumir el càrrec de primera ministra. Brigitte Haas és la líder del partit liberal conservador Unió Patriòtica (UP), la força política que fa dècades que comparteix el poder amb el Partit Cívic Progressista (FBP), també de dretes. Les coses no canvien gaire en aquest país centreeuropeu que no pertany ni a la Unió Europea ni a l’OTAN i que va ingressar a l’ONU el 1990. A l’Estat només hi ha un partit republicà, Llista Lliure, de nul·la influència.

La concentració de poder dels prínceps es va gestar el 2003, quan es va decidir, després de serioses disputes entre la família reial i el Parlament, sotmetre a referèndum les atribucions del monarca. En la consulta, els electors van haver d’elegir entre dotar de més poders el príncep o limitar els que ja tenia. Abans del plebiscit, el príncep Hans, llavors al capdavant del principat, va amenaçar de marxar del país si no guanyava a les urnes. La victòria de la reialesa va ser aclaparadora: 64,3% de vots a favor davant de 35,7% en contra. "En un futur, el príncep podrà alçar un dit, dir "he perdut la confiança en tu" i fer desaparèixer el Govern", va dir el llavors l’ex primer ministre Mario Frick.

La monarquia es va posar a prova de nou vuit anys després quan es va sotmetre a vot popular una llei sobre la despenalització de l’avortament. La catòlica família reial, la més discreta i desconeguda de les europees, s’hi va oposar fermament. El príncep regent Alois va amenaçar de vetar la llei si tirava endavant. Van tornar a guanyar. Al cap d’uns mesos un grup de ciutadans va recollir prou firmes per celebrar una nova consulta. Aquesta vegada per desposseir el monarca del dret a vetar el resultat dels referèndums. Tan sols un 24% dels votants es van mostrar a favor de la proposta.

Per a alguns analistes aquesta lleialtat a la monarquia no només respon a la riquesa del país, sinó també al fet que la família reial dona feina directa i indirecta a més de 2.000 dels seus habitants, principalment com a treballadors del banc LGT. Una xifra que no és gens menyspreable per a un país amb tan poca població.

Notícies relacionades

L’Exèrcit israelià estén l’ofensiva terrestre a Gaza

Portugal va a les urnes amb els conservadors com a favorits

Pugna amb la República Txeca

Però la família reial de Liechtenstein no en té prou de ser la més rica d’Europa. Des de fa vuitanta anys mantenen una pugna amb la República Txeca, a qui reclama uns territoris que li van ser confiscats després de la Segona Guerra Mundial per haver col·laborat amb el règim nazi. Es tracta d’uns 2.000 quilòmetres quadrats, dotze vegades la dimensió de l’Estat. En aquests territoris hi ha dos palaus declarats patrimoni cultural de la Unesco: Lednice i Valtice. La reclamació està en mans del Tribunal Europeu de Drets Humans. Els prínceps mantenen, això sí, l’impressionant castell que posseeixen a Vaduz i que és la seva residència oficial. Data del segle XII, té 130 habitacions i una multimilionària col·lecció d’obres d’art.