Israel: tot és brut i atroç

En els últims compassos de La gravetat i la gràcia, un dels llibres més bonics i desafiadors de Simone Weil, vaig trobar el que estava buscant per parlar del nou crim de guerra comès per Israel, per l’Estat d’Israel, pel Govern israelià, per l’exèrcit israelià. Escriu la filòsofa: "Israel. Tot és brut i atroç, com a propòsit, a partir d’Abraham inclòs (amb l’excepció d’uns quants profetes). Com per assenyalar explícitament: ¡Compte, allà està el mal! Poble elegit per a la ceguesa, per ser el botxí de Crist".

Substitueixi’s la paraula Crist per poble palestí. Les altres coses valdrien tal qual: des d’Abraham fins a la ceguesa, ara encebada per totes les cadenes de televisió de l’única democràcia de la regió, cegues al patiment dels altres, de les víctimes de la seva justícia cega, de la seva violència encega, entossudida en crear l’infern a la terra, amb el beneplàcit, la pólvora, la força, la ira divina del nou Neró, elegit democràticament als Estats Units per súbdits tan cecs o més que ell, a qui ha enlluernat amb la seva pell d’or.

Poc després es refereix Weil a la justícia com "aquesta fugitiva del camp dels vencedors", la que ara mateix estan disposats a imposar als vençuts en els camps de batalla de Gaza, Cisjordània i Ucraïna que han tornat a aixecar la vella bandera de la llei del més fort, que escriu la història, imposa les condicions als derrotats i propicia que la ira i el rancor arrelin més profundes per a noves generacions de venjança, ira i rancor. Des del 1948, Israel fa l’impossible per fer inviable un Estat palestí. Ara ja no fingeix, i els Estats Units beneeixen aquest nou holocaust que liquida l’anterior que va legitimar la creació de l’Estat d’Israel i estableix una nova llei.

Sense consol

Notícies relacionades

Nicolas Sarkozy ingressa a la presó per complir cinc anys per finançament il·legal

Diputats britànics demanen la retirada efectiva dels títols del príncep Andreu

Voldríem pensar que del costat de les víctimes trobarem el consol de la raó, el consol dels justos. Però per a ells tampoc té Weil paraules consoladores: "a excepció de les ànimes que es troben molt a prop de la santedat, les víctimes estan empastifades per la força com ho estan els seus botxins. El mal que es troba a l’empunyadura de l’espasa es transmet a la punta. I les víctimes, així consagrades i èbries pel canvi, acaben fent un mal igual o major, i aviat tornen a caure en el mateix". Pobres palestins, en mans d’un Govern corrupte i de milícies despietades que s’arroguen el destí del seu poble, per bé i per malament, i desfermen la ira d’Israel per carregar-se de raó i en la mort trobar llavor per al ressorgir de la seva pròpia desesperació, per a un cicle brut i atroç que es repeteixi eternament.

Però també hi ha alguna cosa per a nosaltres: "No podries haver nascut en cap altra època millor que aquesta, en la qual tot s’ha perdut." Així és. És aquí on ens ha tocat la gràcia i la desgràcia de viure i actuar, de ser conscients o de tornar el rostre per no contemplar el dolor aliè i la nostra part de la culpa per acció o omissió.