El compàs sirià

Mig segle de dictadura, tretze anys de guerra civil. S’ha acabat. La caiguda del carnisser Bashar al-Assad a Síria marca una data històrica per revisar l’arquitectura d’un Orient Mitjà dissenyat amb compàs a mans d’Occident. El poder en aquest país ha estat sempre condicionat a aquesta visió colonial. Una lluita de poder per controlar una zona estratègica a la ribera mediterrània, hereva dels tres grans imperis històrics de l’islam: l’àrab, el persa i l’otomà.
Tots els actors possibles recolzaven uns i d’altres a Síria, però el que estem veient aquests dies a Damasc no ho han aconseguit actors externs. Tot i que el suport de Turquia no és menor, la guerra iniciada el 2011 mai va acabar. Els rebels esperaven aquest moment en què l’estat no podia estar més feble.
El canvi de poder ha sigut possible no tant per la fortalesa de l’oposició, que malgrat estar molt fragmentada ha pres Damasc en set dies, com per la debilitat d’un règim, a qui els seus principals aliats, embolicats en altres guerres, han abandonat.
Amb el tirà havent fugit la pregunta no hauria de ser qui són o d’on venen els rebels, la qüestió principal és què volen fer amb el poder que han aconseguit. ¿Oprimir o alliberar? En un país tan fragmentat, amb una majoria sunnita ara en el govern, però amb minories xiïtes, alauites, druses o cristianes, que desconfien del passat radical de les milícies que han arribat al poder, no serà fàcil.
En general, aquí a Occident tendim a veure d’una manera més binària els problemes dels altres i l’equació es redueix a si el país queda en mans d’una nova franquícia de l’islam radical o si avança cap a un règim tolerant amb els que pensen diferent. Hi ha una porta oberta a això últim, però no serà fàcil.
El primer pas per estabilitzar és deixar que siguin els sirians els que decideixin el seu futur per un cop en la història. Que tinguin definitivament ells el compàs per traçar el seu camí, canviant l’assetjament extern per suport per reconstruir un país fet miques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Peña Ubiña Mor un escalador a la mateixa muntanya que va matar el seu pare fa 31 anys
- Carme Trilla: "Operacions com la Casa Orsola es podrien fer sense necessitat de mobilització"
- Novetat editorial L’artista que "va morir de tristesa"
- El vestidor del Madrid s’atipa d’un Vinícius a la baixa
- Llum verda per convertir la Masia en la futura seu social del Barça