El trumpisme orgullós

Això és així per una conjunció de raons de diferent naturalesa. La primera és geogràfica, ja que el segon estat més gran, poblat i ric de la Unió (després de Califòrnia), és també el que més quilòmetres de frontera té amb el veí mexicà: uns 2.000. En aquest sentit, molts habitants de l’esmentat estat, esperonats per una propaganda racista, creuen que les polítiques de mà dura contra la migració i la construcció definitiva del mur (que va prometre Trump) són la solució. La segona és de naturalesa econòmica, i es relaciona amb la base del mateix miracle econòmic texà, a saber, la creixent indústria els combustibles fòssils (petroli i gas) que tant defensa Trump i que, per contra, els candidats del Partit Demòcrata diuen voler regular enarborant la bandera de la lluita contra l’escalfament global. A aquests dos elements durs (la geografia i l’economia) cal afegir-n’hi dos de caràcter simbòlic: el conservadorisme texà del self-made man (que no vol traves burocràtiques i adora empunyar armes) i un imaginari gairebé patriòtic d’autonomia política respecte de Washington i els seus polítics. Cal recordar, en aquest últim sentit, que Lance Armstrong, un dels esportistes (en altre temps) més famosos de l’entitat, sovint celebrava les seves victòries sobre la bicicleta onejant la bandera de l’estrella solitària, i no la nord-americana. Amb tot això sembla raonable que les últimes enquestes donin un avantatge electoral de 7 punts a favor de Trump, i per tant els 40 delegats presidencials en joc es tenyeixin de vermell.