L’afany de sotsobra permanent
La presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen. /
La ideologia del feixisme és la violència. Així ha estat des dels inicis. Hi pot haver plantejaments que en podríem dir polítics i que s’han anat repetint al llarg de la història recent (l’antisemitisme, el nacionalisme desfermat, el culte al líder), però, en el fons, l’accés al poder (fins i tot en els casos en què van guanyar unes eleccions) es fonamenta en l’exercici de l’amenaça física. És el cas, per exemple, de la Marxa sobre Roma de Mussolini, un cop d’Estat encobert (o no tant!) basat en les contínues accions de violència domèstica, dia a dia, a càrrec dels escamots de camises negres, de perfil baix, en els inicis, però de manera continuada i, a la fi, efectiva. O el cas similar de la inestabilitat generada en el si de la república de Weimar fins als comicis de 1933 i la pràctica dissolució de la democràcia parlamentària. Abans de les grans desfilades i del poder omnívor, abans de la implantació de la dictadura i del nou llenguatge totalitari, hi ha el recurs reiterat al xantatge i a l’extorsió, una planificada sèrie d’episodis menors que planten la zitzània i que converteixen el carrer en un espai d’exclusió per la via de la força bruta. Primer són els himnes incipients, que presagien la música del terror, i la quimera teatral de la uniformitat anònima. Després vindrà l’escenari de la posada en escena operística, la disciplina estàtica de la mort.
El feixisme, però, ha mutat. No dic que no begui de la violència. Per desgràcia, en tenim exemples propers. O els una mica més llunyans, però no tant, d’Alternativa per Alemanya (AfD), com explica Gemma Casadevall, corresponsal a Berlín. Un increment del 20%, el 2023, en atacs racistes i antisemites. El feixisme, o com n’hàgim de dir (supremacisme, extrema dreta) muta a favor de la dissimulació. La perversió del llenguatge és ara l’arma llancívola, més enllà de les barres de ferro i dels punys americans. Defensa de la civilització, per no dir atacs a l’estranger, al que és diferent; defensa del pagès i de la proximitat, en contra de la globalització, per no dir patriotisme i autarquia social. I, al mateix temps, concepció de la política com a espectacle, des dels inicis. Convergència de grans figures mediàtiques (diguem-ne així, Déu meu!) com si es tractés d’un concert multitudinari. ¿Quin altre moviment europeu serà capaç de convocar en un míting líders com Meloni, Orbán, Milei, Le Pen, Abascal o representants de Trump? ¿Quants noms de líders socialdemòcrates som capaços de recordar? ¿Quants omplirien un pavelló a vessar d’acòlits enfervorits? La democràcia és (i ha de ser, probablement, per definició) avorrida. I ells estan guanyant el relat de l’eufòria. I, en alguns casos, fins i tot el de la credibilitat. I, si no, preguntem-ho a Ursula von der Leyen. Són, a més, camaleònics. ¿Com s’explica, si no, que el ministre israelià d’Assumptes de la Diàspora i pel Combat contra l’Antisemitisme fos un dels convidats al míting del Palacio de Vistalegre? Tot s’hi val. No importa res, sinó l’afany de sotsobra permanent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
