La nena i la faula dels visons

¿Quantes dentades al sentit de la socialdemocràcia són necessàries per anunciar la seva defunció? Des del 2019, Mette Frederiksen (Aalborg, Dinamarca, 1977) és primera ministra danesa. El 2015 va agafar les regnes del Partit Socialdemòcrata de Dinamarca, un dels partits més antics d’Europa, i el va endinsar en terrenys ombrívols. Un gir cap a l’esquerra en el camp econòmic, però un brusc gir cap a la dreta en matèria migratòria. Ja abans de guanyar les eleccions, va recolzar algunes de les mesures més polèmiques de la coalició conservadora que llavors governava. Entre d’altres, la denominada llei de les joies, que permet confiscar objectes de valor dels immigrants. Si en algun moment es va sospitar que la seva duresa formava part d’un pla electoral per arribar a la presidència, el seu Govern ho ha desmentit. No hi ha impostura. El seu discurs antiimmigració s’ha anat endurint. Ara, vol portar aquesta bel·ligerància a la Unió Europea.

Com altres líders mundials, Frederiksen va reaccionar amb rapidesa durant la pandèmia. Va aconseguir una de les dades de mortalitat més baixes del continent. Però no tot van ser aplaudiments per a la seva gestió. Que els ho preguntin als visons. No s’hi esforcin, no obtindran resposta. Són tots morts. En una mesura irreflexiva, infundada, clarament especista (aquesta discriminació dirigida a espècies inferiors), la primera ministra va decretar la massacre de tots els visons de Dinamarca: 17 milions. Unes revelacions que tenien més de notícia falsa que d’informació en van ser el detonant. L’OMS va demanar calma. Frederiksen va dir mort. Quan el mal ja estava fet, un informe oficial va confirmar que s’havien seguit arguments "greument enganyosos". "Un error", va confessar la política més tard.

Un error que va costar la vida de 17 milions d’animals. En comptes d’estudiar la veracitat de la informació, preocupar-se de les terribles condicions de les granges de visons i les malalties provocades pel maltractament, va preferir exterminar tots els animals per temor del contagi. I la matança es torna una faula tràgica quan observem la política migratòria de Frederiksen. La política no va dubtar a escriure a la seva biografia: "El preu de la globalització no regulada, de la immigració massiva i de la lliure circulació de la mà d’obra l’estan pagant les classes més baixes". ¿I no deu ser que el problema es troba en la falta de mesures d’integració i no en l’existència d’immigrants?

Ara Dinamarca lidera un grup de 15 països que han remès una carta a la Comissió Europea en la qual demanen endurir la política migratòria. Just ara que s’acaba de posar en marxa un pacte restrictiu. Just quan està a punt d’iniciar-se la campanya electoral per les eleccions europees. Els 15 reclamen fórmules "innovadores" per frenar una immigració que consideren que és "insostenible". Les seves propostes, una vegada que estan netes de retòrica edulcorada, són clares: treure’s de sobre els immigrants, posar-los on sigui, com més lluny millor, i despreocupar-se del tracte que rebin.

Notícies relacionades

La croada de Trump contra la premsa: més ‘influencers’, menys mitjans, denúncies i amenaces

Starmer anuncia una coalició de països disposats a desplegar-se a Ucraïna si es firma un acord de pau

Islamofòbia

¿En què et converteixes quan les teves polítiques de migració són calcades a les de la ultradreta? ¿Quan el teu discurs assenyala persones i les converteix en indesitjables, indignes de viure en pau, de construir-se un futur? El gran perill de la ultradreta no és que arribi a governar, sinó que s’apropiï del pensament col·lectiu. El 2001, una coalició conservadora va arribar al poder a Dinamarca i va avivar un sentiment contra la immigració embolicat en xenofòbia. Frederiksen no ha fet res per combatre-ho, al contrari. La islamofòbia s’ha disparat a Dinamarca. Segons l’Institut Danès pels Drets Humans, vuit de cada 10 persones de minories ètniques han patit un episodi de racisme el 2023. No ens equivoquem, la veritable amenaça a la convivència té cognoms i rostres europeus.