L’assumpte era i és Abraham

Des del 7 d’octubre passat, el Pròxim Orient viu una successió d’esdeveniments inèdits. Primer va ser l’atac de Hamàs a Israel des de la Franja de Gaza, que va causar un miler de morts. Després, la contundent resposta israeliana que les fonts de Hamàs xifren en 30.000 víctimes. I en els últims dies l’atac israelià a una instal·lació diplomàtica de l’Iran a Damasc i la resposta del règim iranià que va llançar centenars de míssils i drons que van ser interceptats per l’escut de defensa que maneja Israel amb tecnologia occidental. Des de la nit de dissabte, el món conté la respiració per una possible resposta de Netanyahu que faci escalar el conflicte.

Des del primer moment, els analistes i diplomàtics internacionals van pronosticar que això acabaria sent un assumpte entre Israel i l’Iran. El règim de Teheran no es pot permetre de cap manera que Israel acabi sent un Estat normalitzat a la regió que reconeguin la majoria de països àrabs. Això és el que s’estava produint amb els anomenats Acords d’Abraham. L’Iran va encoratjar, va armar o simplement va consentir l’atac de Hamàs, però era una mera instrumentalització de la causa palestina. Israel, amb una resposta desproporcionada al caire de la il·legalitat internacional, no va caure en la trampa fins a l’atac a Síria. L’Iran ha respost per salvar les crítiques internes, però ho ha fet de manera que Netanyahu, si vol, no té la necessitat d’escalar. Això és el que li han demanat els aliats que el van salvar d’un desastre dissabte, amb els Estats Units al capdavant. Aquest és el camí que hauria d’anar acompanyat també d’un alto el foc humanitari a Gaza.

L’objectiu final dels Acords d’Abraham a mitjà termini no és cap altre que convertir el conflicte àrab palestí en un conflicte entre Israel i Palestina. El dolor dels habitants de la Franja és insuportable, però en el moment d’activar la diplomàcia, juntament amb la defensa dels éssers humans, cal ponderar el futur geoestratègic de la regió. Que no pot emparar barbaritats, però que cal tenir en compte. Que els països àrabs acabin reconeixent Israel potser és un camí més eficaç per acabar reconeixent l’Estat palestí. En aquest context, la iniciativa del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, de promoure el reconeixement de Palestina abans de l’estiu podria resultar tan benintencionada com estèril. Primer, perquè la descomposició de l’Autoritat Nacional Palestina obre moltes incògnites sobre la viabilitat d’aquest hipotètic Estat. Segon, perquè és inconcebible que Espanya faci aquest pas si no el fan simultàniament els seus socis europeus. I, tercer, perquè desvia el focus dels Acords d’Abraham. Fa l’efecte que el mantra del reconeixement de Palestina té més l’objectiu de cohesionar el Govern i evitar tensions amb Sumar i de situar a l’agenda política interna els afers exteriors que haurien de ser un política d’Estat amb el consens més gran possible. El patiment palestí interpel·la, Israel ha de poder defensar ponderadament el seu dret a existir i l’Iran hauria de pensar més en contrapartides si avancen els Acords d’Abaraham que a dinamitar-los a través de tota mena de guerrilles que els situen fora del tauler diplomàtic i que, com va passar dissabte, acaben sent més una font de debilitat que de fortalesa i augmentant el patiment dels pobles.