L’Iran ataca i s’enreda

El principal problema per a Teheran és que l’afany per demostrar la seva voluntat de resistència davant els seus múltiples enemics pot ficar-lo en un procés que el porti a patir represàlies insuportables.

L’Iran ataca i s’enreda

Agencias

2
Es llegeix en minuts
Jesús A. Núñez Villaverde
Jesús A. Núñez Villaverde

Codirector de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH).

ver +

Tot sembla indicar que l’Iran ja no en té prou amb el fet d’activar els seus variats peons regionals contra Israel i els Estats Units, sinó que es mostra decidit a intervenir directament amb els seus propis mitjans –com acaba de fer a Síria, l’Iraq i fins i tot al Pakistan–, tot i que no sàpiga gaire bé on pot portar-lo una aposta militar que supera les seves veritables capacitats.

Fins ara havíem vist Teheran rere de Hamàs mirant de bloquejar el procés de normalització entre Israel i l’Aràbia Saudita. També ha fet valer la seva influència sobre Hezbol·là i les milícies proiranianes que controla a Síria i l’Iraq per obligar l’exèrcit israelià a treure recursos per atendre la seva frontera amb el Líban i els EUA a reforçar les seves posicions a la regió. Igualment, els houthis l’estan ajudant a augmentar la inestabilitat al mar Roig. Però en totes aquestes accions ha quedat clar que cap dels actors implicats, l’Iran inclòs, volien provocar una escalada de la qual acabaran sent els principals perjudicats. Al cap i a la fi, tots ells saben que militarment la superioritat israeliana i nord-americana és tan aclaparadora que sempre sortirien perdent en un xoc directe.

Tanmateix, imbuït de la clàssica dialèctica d’acció-reacció que sembla obligar a l’agredit tornar el cop per no semblar feble i per restaurar la dissuasió davant possibles atacs futurs, l’Iran ha acabat per anar més enllà, ficant-se en un camí que fàcilment pot escapar al seu control. D’una banda, el dia 15 va decidir atacar objectius a la província siriana d’Idlib i a Erbil, capital del Kurdistan iraquià, argumentant que es tractava de castigar elements de Daesh lligats als atemptats registrats a Kerman el 3 de gener, amb l’afegit de batre un presumpte centre del Mossad israelià ubicat en aquesta última localitat. L’endemà els objectius dels míssils i drons llançats pels Pasdaran iranians van ser les bases ubicades en ple territori pakistanès del grup gihadista sunnita Jaish al-Adl, conegut pels seus atemptats contra el règim en el context de l’independentisme balutxi.

Notícies relacionades

Més enllà de les condemnes de rigor per part dels respectius governs (a més de Washington), el que destaca és que ni Damasc ni Bagdad han reaccionat militarment, mentre que Islamabad sí que ha optat per llançar alguns míssils sobre territori iranià. Això faria pensar que cap dels actors implicats en aquests successos vol escalar fins a un conflicte directe amb Teheran. Estaríem així, en un escenari regional de males relacions veïnals, davant el també clàssic joc d’aparences en el qual cap pretén arribar fins a les últimes conseqüències, però en el qual ningú vol aparèixer com a derrotat per endavant.

En aquestes circumstàncies el principal problema per a l’Iran és que el seu afany per demostrar la seva voluntat de resistència davant els seus múltiples enemics pot ficar-lo en un procés que el porti a patir represàlies insuportables. Són molts els actors que estan avivant el foc al Pròxim Orient i a l’Orient Mitjà, sense que Teheran sigui capaç de controlar-los tots al seu aire. Dona la impressió que pretén ser present en tot el que passa en aquestes regions i que sent la necessitat de fer alguna cosa per fer-se veure una fortalesa que no té, però es dedica a colpejar contra objectius secundaris esperant que això no desfermi les ires dels que poden amargar-li encara més l’existència.

Temes:

Israel Islamabad