Anahita Nassir: "El moviment de les iranianes no ha mort; hi ha brases i falta que l’espurna torni"

La politòloga hispanoiraniana nascuda a Teheran es va exiliar amb la seva família a Itàlia i després a Barcelona. La nostàlgia l’ha portat a basar el seu interès acadèmic en l’Iran i el seu encaix en un món canviant.

Anahita Nassir: "El moviment de les iranianes no ha mort; hi ha brases i falta que l’espurna torni"

Marta Teixidó

3
Es llegeix en minuts
Maria Teixidor
Maria Teixidor

Presidenta de PIMEC Dona i Empresa

ver +

¿Quina vinculació té ara amb el seu país?

Soc mig iraniana i la meva vida està relacionada amb aquest país. A més, part de la meva família encara viu allà, tenim molta relació amb ells. Durant les protestes per la mort de Mahsa Amini el setembre del 2022 vam estar molt temps sense comunicar-nos. El règim va tallar internet per tenir la població silenciada. Els meus familiars tenien molta por de la repressió que exercia el Govern iranià i quan vam poder començar a parlar perquè les protestes s’estaven calmant, els preguntava com estaven i em responien "està nevant". Et podien detenir i executar si estaves en contra del règim. Va ser molt dur. Una altra de les meves vinculacions amb el país és el meu activisme polític, que sempre ha estat dirigit a donar visibilitat a les demandes de la societat iraniana i sobretot de les dones.

La mort d’Armita Garavand el 28 de novembre en mans de la policia de la moral recorda el cas de Mahsa Amini. ¿Per què aquesta vegada les dones no han sortit en massa?

El problema és que de la mort de la Mahsa a la mort de l’Armita el grau de repressió del règim ha augmentat. Hi ha desenes de milers de persones empresonades sense garanties legals. A les manifestacions més de 500 persones han perdut un o dos ulls pels balins. Set persones han sigut executades en públic com a mostra del que et pot passar si surts al carrer. La gent té molta por i el moviment està canviant d’estratègia.

¿Com està canviant el moviment?

Ara ja no surten milers de ciutadans perquè l’Exèrcit o la Guàrdia Revolucionària dispararien sense miraments. En aquests moments al país existeix un nivell molt alt de desobediència civil, de gent anònima, que cada dia porta al límit i intenta trencar o trobar la fissura en les restriccions del règim per mostrar el seu descontentament. Les iranianes ja no demanen canvis en el règim com al principi de les protestes del 2022, sinó un canvi de règim.

¿En què consisteix aquesta desobediència civil?

L’estan liderant aquestes dones que decideixen anar a la universitat, a la feina o simplement sortir de casa amb les ungles pintades, amb mocador, però deixant-ne sortir un floc de cabell, o sense; o amb un hijab de colors i flors, que segons la llei islàmica ha de ser fosc. Amb aquestes petites mostres les dones iranianes s’arrisquen a ser empresonades, violades i executades. Entenc que des d’Occident semblin simples actes sense importància, però per a elles són tècniques de resiliència i en aquest sentit les xarxes s’han convertit en un camp de batalla virtual on les dones s’organitzen i troben aliats i aliades.

¿Han generat canvis al país les revoltes?

No. L’únic canvi ha sigut l’augment indiscriminat de la repressió per part del règim, en especial contra les dones. Si no compleixen amb els codis de vestimenta islàmica, els arriben a confiscar el cotxe, el mòbil, a bloquejar els comptes bancaris, poden fins i tot acomiadar-les de la feina i finalment a la majoria les porten a la presó, un infern a la terra, i les sotmeten a tortures, violacions i fins i tot les castiguen obligant-les a netejar cadàvers.

¿En aquests moments què representa ser dona a l’Iran?

Significa ser d’una subcategoria, un ciutadà de segona, perquè tot el sistema judicial, penal, educatiu, legislatiu, econòmic i polític està dirigit a infantilitzar-la, per crear un ésser que necessita la tutela masculina. Una dona a l’Iran no pot renovar el passaport ni viatjar a l’estranger sense el permís d’una figura masculina, el pare, el germà o el marit.

Mahsa Amini i el moviment Dona, Vida i Libertad han guanyat el premi Sàkharov 2023. ¿Quina importància té per a les iranianes?

El premi Sàkharov és l’homenatge més gran de la Unió Europea a la lluita per la defensa dels drets humans. Per tant, és un reconeixement molt important per a totes les dones que han mort, que moriran, les que estan lluitant i les que són a les presons. Representa també un reconeixement institucional, ja que la majoria de governs han arribat tard al suport real al moviment.

Notícies relacionades

¿S’ha oblidat la revolució?

El moviment no és mort, hi ha brases i falta que l’espurna torni, fins a aconseguir millorar les condicions de vida de la població. La solució la tenen els iranians, àmpliament preparats per a això. La diàspora hem de continuar sent el seu altaveu.

Temes:

Iran