¿Friccions reals?

En plena segona fase de l’operació de càstig que Israel està portant a terme a la meitat sud de Gaza hi ha hagut cert enrenou mediàtic a partir d’unes declaracions del president nord-americà, Joe Biden, que donarien a entendre que hi ha fortes diferències entre els dos actors. Diferències que es podrien traduir en una reducció de l’ajuda militar i econòmica que el primer dona al segon, posant en perill els plans de Benjamin Netanyahu.

És obvi que no hi ha sintonia personal entre Biden i Netanyahu, i que a Washington li agradaria que Tel Aviv no li generés tants maldecaps amb la seva particular manera de defensar els seus interessos, deixant al descobert una vinculació estratègica que comporta un creixent deteriorament per a la imatge de l’encara líder mundial per la seva necessitat de donar cobertura pràcticament incondicional al seu principal aliat al Pròxim Orient. Però anant més enllà dels titulars, el primer que es pot considerar és que el que Biden ha dit –al qualificar de desproporcionats els atacs israelians contra civils, o a l’apuntar la conveniència que Netanyahu es desfaci dels seus socis governamentals més extremistes (com si ell fos un moderat)– no són més que paraules pronunciades en el context d’un acte preelectoral de recaptació de fons per als comicis del novembre vinent, en què el candidat (no el president) va tractar de connectar amb els potencials votants demòcrates que mostren un clar malestar amb el seu alineament amb un aliat tan supremacista i bel·licista.

A més, quan aquest gest d’aparent disgust es contrasta amb els fets, la impressió que existeixi tal fractura, o que Washington estigui decidit a mostrar-li a Tel Aviv que hi ha línies que no es poden creuar, queda immediatament desbaratada. N’hi ha prou de recordar, per exemple, que aquest mateix Biden (el president, no el candidat) és qui va instruir el seu ambaixador davant l’ONU perquè vetés una possible resolució del Consell de Seguretat per establir un alto el foc, en contra del que van votar els altres membres. I també és el mateix que, aprofitant l’escletxa que li donen els seus poders executius al marge del Congrés, acaba d’aprovar un nou subministrament de munició per als carros de combat israelians; que són els responsables de moltes de les morts de civils que el mateix inquilí de la Casa Blanca sembla criticar.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Hi ha una diferència substancial, per tant, entre el que es diu i els fets. Una diferència que permet pronosticar, per sobre de les aparences i sense negar l’existència de lògiques tensions entre actors amb uns interessos últims que no sempre coincideixen, que no està en perill el vincle que uneix les dues capitals, sigui quin sigui el nivell de calidesa de la relació personal entre els conjunturals mandataris. I aquest vincle, en l’actualitat, és el que es concreta en fets com la cobertura diplomàtica que els EUA deixen a Israel en el marc del Consell de Seguretat, garantint-li un marge de maniobra que no té cap altre Estat, el desplegament de dos grups de combat naval a la regió per dissuadir l’Iran de la temptació de provocar una escalada regional ocupant els seus peons (Hezbol·là, les milícies proiranianes a Síria i l’Iraq, houthis iemenites) i el subministrament d’armes i municions per mantenir el nivell de càstig que serveix a les Forces de Defensa d’Israel per mirar d’eliminar l’amenaça de Hamàs i accelerar el buidatge de la Franja.

I les altres coses, com ja deia Titus Gaius, són només paraules que s’emporta el vent.