Menors palestins després de ser alliberats: «Només vull ser a prop de la meva mare»

Uns elevats carrers més amunt, on cotxes de policia i furgonetes de colons es respecten el seu torn per circular, hi ha una celebració massiva, tot i que una mica secreta. La família Awar està d’enhorabona. Quatre adolescents amb aquest mateix cognom han sigut alliberats. Després que la policia israeliana entregués el Jalil a la seva família sense permetre’ls demostrar cap indici d’alegria ni gravar l’emotiu retrobament, els agents van estar durant un parell d’hores custodiant la casa. Quan se’n van anar, desenes de veïns, amics i familiars van arribar a la llar familiar per celebrar la bona nova. «Gràcies a Déu, ja soc a casa», expressa el protagonista de la vetllada, Jalil Ahmad Awar, a un mes de complir la majoria d’edat. «No vaig fer res i em van ficar a la presó fa 13 mesos», explica a aquest diari envoltat de tots els amics. No té gaires ganes de parlar. I és lògic, la gent fa una pacient cua per abraçar-lo.

«Tant de bo els grans surtin aviat»

Hores abans de la seva arribada, a Silwan, hi havia hagut nous enfrontaments entre la policia i la joventut. «Tots els nanos de Silwan són a la presó, no hi ha nois joves als carrers del barri», explica Ahmed Jalil Awar, el pare del Jalil, quan és preguntat pels motius que han portat el seu fill a la presó. En aquest disputat barri a la vora de la Ciutat Vella, milers de palestins autòctons del lloc són forçats a viure amb els colons més radicals. El Nashat explica que hi havia almenys 50 joves més del barri en la secció de menors de la presó de Meggido, on va passar l’últim any i mig. Durant la jornada de diumenge, set dels 39 alliberats eren de Silwan. Uns 8.000 presos palestins continuen en presons israelianes.

Tot i que les autoritats hebrees els havien prohibit les celebracions i mostrar qualsevol indici d’alegria per l’alliberament dels seus familiars, els veïns del Jalil i el Nashat s’acosten a fer una breu abraçada al nouvingut i marxen ràpid, amb l’alegria reprimida al cos. «Avui és un dia molt important per a tot Palestina», celebra l’Ahmed, enmig d’efusives salutacions. «Els nens han sortit de la presó; tant de bo els grans surtin també d’aquí poc», afegeix. Quan se li pregunta al Jalil, el mitjà de quatre germans, diu que el seu primer desig és casar-se, malgrat la seva jove edat. «Treballaré quatre anys i després em casaré», anuncia, amb picardia, abans d’escapar-se a xerrar amb els amics.

39 presos lliures cada dia

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Des de divendres, cada dia 39 presos palestins, dones i nens, han sortit de la presó. «Fins aquest matí no sabia que hi havia aquest acord amb Israel per alliberar-nos», confessa Nashat a EL PERIÓDICO. A diferència del Jalil, que respon un breu «bé» quan se li pregunta per la situació a la presó, el seu veí no té objeccions a denunciar l’agreujament de les seves condicions des de l’inici de la guerra el 7 d’octubre. «En aquests 51 dies, no ens han donat més que un conjunt de roba, ens han amuntegat entre vuit i 10 persones en una mateixa cel·la i no hem pogut rebre cap visita», explica. «Els funcionaris de presons ens atacaven, insultaven i cridaven molt més», afegeix. Sense notícies de l’exterior, els joves de la presó Meggido rebien informació gràcies als nous detinguts. En els últims dos mesos, han sigut més de 3.800, molts d’ells menors.

Tornar a casa no significa quedar-s’hi. «Clar que tinc por que em tornin a detenir», constata el Nashat. «Però ara el que vull és ser al costat de la meva mare, fa tant que no la veig», diu, sense cap pudor, aquest encara nen. L’última visita que va rebre va ser al setembre i la següent ja va ser cancel·lada per la guerra. Ningú s’oblida de Gaza. Ningú fa una festa del tot. Les gairebé 15.000 morts a la Franja són presents en cada celebració, en cada retrobament. «Són els nostres germans els que estan matant», denuncia una familiar del Jalil. Les paraules d’agraïment a Al·là es repeteixen, al costat de les que dediquen a Hamàs. Però ningú s’entrega a l’alegria. «Els israelians ens prohibeixen parlar i nosaltres no els contestem, perquè tenim por que se’l tornin a emportar», explica el pare del Jalil, sense treure-li la mirada de sobre. Aquests nens ja han dormit al seu llit, tot i que, entre reixes i amuntegats, queden 200 menors més que anhelen el mateix destí.