Terror a la capital del pogrom: com els colons jueus intenten expulsar els palestins de Huwara

L’atac va ser tan salvatge que l’Exèrcit israelià va arribar a descriure-ho com un «pogrom», el terme derivat del rus que va començar a fer-se servir al segle XIX per descriure les massacres de jueus a l’imperi tsarista, perpetrades amb la intenció de netejar ètnicament les comunitats on vivien. «Va ser una Nit dels Vidres Trencats», va dir un dels soldats presents aquella nit, mentre Breaking the Silence, l’organització d’exmilitars israelians actius contra l’ocupació, ho va descriure com un acte de «violència aprovada per l’Estat». Cap dels seus responsables ha sigut castigat i això que hi van participar més de 400 colons. Però aquell no va ser més que un atac més, per més que fos el més atroç. Huwara es troba sota setge constant des d’agost del 2022, quan un dels seus veïns es va atrevir a penjar la bandera palestina dalt d’una casa.

El principal carrer comercial del municipi, on queden restes de vida socarrimada, és avui un desert. Soldats israelians proveïts per al combat patrullen en grups i surten des de qualsevol forat apuntant amb rifles automàtics. Tots els negocis estan tancats i no hi ha una ànima per aquesta carrer-carretera que divideix en dos Huwara. El 5 d’octubre, dos dies abans que Hamàs li declarés la guerra a Israel amb més d’un miler de morts a la perifèria de Gaza, l’Exèrcit hi va posar el candau. Zona militar tancada. Aquell mateix dia una altra turba de jueus messiànics va atacar el poble i un palestí que va mirar de protegir la seva família va rebre tres trets d’un franctirador de l’Exèrcit. Els veïns des d’aleshores no poden trepitjar el carrer si no és per creuar-lo. Tampoc travessar-lo amb cotxe. Per evitar temptacions, els soldats han bloquejat tots els accessos des del poble amb piles de terra i pedres.

Una vintena d’atacs en un mes

«La gent que viu allà no pot sortir de casa i són unes 2.500 persones», diu Basel Dmaidi, l’encarregat del Departament d’Educació al poble i un dels veïns del que solia ser el carrer més viu de Huwara, pel qual transita la principal carretera que comunica el nord amb el sud de Cisjordània. «Jo vaig estar tancat 18 dies a casa amb la família fins que ens vam quedar sense menjar. Des d’aleshores, cada vegada que he de creuar, els demano a les meves filles que pugin al terrat per vigilar i, quan veuen que no hi ha colons ni soldats, m’avisen perquè el travessi». En poc més d’un mes, el poble ha sigut atacat una vintena de vegades, segons els veïns. 

La indefensió és profunda; el terror, quotidià. «Aquesta gent arriba armada fins a les dents i aquí ningú té armes ni ningú que ens protegeixi», diu Dmaidi. Huwara pertany a aquest 60% de Cisjordània sota control total dels militars israelians. La policia palestina no té aquí jurisdicció, una de les moltes bondats dels Acords d’Oslo. Fa més d’un mes que les seves quatre escoles estan tancades per temor que siguin atacades pels colons. Igual que 16 centres educatius més de la regió al sud de Nabulus. No seria la primera vegada. Almenys dues escoles d’aquesta zona han cremat en mans dels piròmans jueus en els últims tres anys. 

També l’economia està sent destruïda a marxes forçades, amb tot tancat en diversos quilòmetres i la prohibició perquè els palestins de la resta de Cisjordània puguin entrar a Huwara. «No hi ha res a fer. Gairebé tothom s’ha quedat sense feina i els funcionaris no cobrem perquè l’Autoritat Palestina (ANP) està esperant que Israel li transfereixi el que li deu en matèria d’impostos», diu Dmaidi des d’un local comunitari on els veïns han instal·lat cinc lliteres per atendre els ferits. Al davant té un home que va perdre tres dits fa dues setmanes, quan li van disparar uns colons mentre caminava pel carrer principal per recollir unes coses del cotxe.

Amenaces de neteja ètnica

Els turons de Huwara estan envoltats d’assentaments jueus, il·legals per a la comunitat internacional, cosa que no ha impedit que més de 460.000 israelians visquin actualment a la Cisjordània ocupada. La colonització és una política d’Estat. En aquesta regió viuen alguns dels colons més radicals, repartits per la muntanya en caravanes, l’avantguarda de la campanya de neteja ètnica que s’ha accelerat des de l’inici de la guerra a Gaza. «No ens volen aquí. Repeteixen que l’‘àrab bo, és l’àrab mort’», diu un veí. El ministre israelià de Finances va dir al març que Huwara hauria de ser «esborrada del mapa». I en les últimes setmanes els colons han distribuït pamflets demanant a la població que marxi a Jordània perquè se’ls està acabant la paciència. «Volíeu una guerra, tindreu una gran Nakba», diuen els pasquins en al·lusió a l’expulsió de 750.000 palestins de casa seva el 1948.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La defensa deTrump i Stormy Daniels s’embranquen en un combat ferotge

En un dels extrems del poble viu Moataz Qusrawi, envoltat d’oliverars, figueres i dos assentaments. Qusrawi ha hagut d’enreixar-se les finestres i posar-se quatre panys al rastell de l’entrada. Els colons ataquen la seva casa amb regularitat amb pluges de pedres i amenaces. Sobretot a la nit. Les osques de les pedrades encara es veuen a diverses habitacions. «Vivim sota un terror constant, és tot molt estressant i ens costa dormir a tota la família», diu aquest mecànic, pare de quatre fills.  El seu nen de quatre anys ha deixat de parlar amb normalitat. Cada vegada que sent la paraula colon, corre a amagar-se en una habitació i plora.

Els extremistes jueus, gairebé sempre escortats pels militars, tampoc deixen els veïns recollir els seus oliverars. Els calen foc o els roben les collites. Però ningú fa res. La impunitat és total. «Ens volen fer fora, però no ens n’anirem. Aquesta és la nostra terra i ens quedarem fins a les últimes conseqüències», diu Qusrawi repetint el mantra generalitzat a Huwara, la capital del pogrom.