Mohamed Bin Salman, el Maquiavel del desert que vol comprar el món

Amb tan sols 31 anys, Bin Salman –fill de l’encara rei Salman Abdulaziz– acabava de dinamitar el contracte social entre les elits i la monarquia saudita, una cosa que no es va atrevir a fer cap dels seus predecessors des de la fundació del regne. La Casa Reial va descriure l’operació com el clímax d’una «campanya anticorrupció» per recuperar 100.000 milions de dòlars desfalcats per l’elit rendista del país. Però a pocs se’ls va escapar que aquella va ser també una purga en tota regla. Quan van sortir d’allà, molts dels detinguts havien perdut l’estatus i tot el patrimoni, transferit al Tresor saudita i al fons sobirà que ha comprat Telefónica. «Quan es van acabar de recollir els trossos, Mohamed controlava ja l’exèrcit, les agències d’intel·ligència i tots els ministeris, a més de posseir accions en moltes de les grans empreses del país a través de societats estatals», escriuen els periodistes Bradley Hope i Justin Scheck a ‘Sangre y petróleo’ (Península), possiblement la millor biografia fins avui de l’home que ha revolucionat per a bé i per a mal l’hermètic regne del desert. 

Fins aleshores molts havien vist en Bin Salman un agosarat reformista. Havia tornat a les seves casernes la sàdica policia de la moral, havia relaxat la segregació de sexes i aixecat la prohibició perquè les dones poguessin conduir. La música tornava a sonar a les cafeteries, els cines reobrien i els concerts deixaven de ser tabú, una obertura desconeguda des que els zelotes wahhabites assaltessin la Meca el 1979 per sumir el país en l’obscurantisme religiós. No només això. Bin Salman aspira a tornar-li al bressol de l’islam el seu lloc al món, allunyant la seva economia del petroli, obrint-la al turisme, aixecant noves ciutats de tall futurista i convertint-lo en un actor geopolític de primer ordre. 

Un ‘millenial’ obsessionat per fer diners

No és un líder com els altres. A diferència de molts prínceps saudites, no va estudiar a la Sorbona ni va fer de Beirut el seu pati llibertí de corregudes, sinó que va optar per educar-se en el Regne a prop del seu pare, amb les preceptives vacances a Marbella i Tànger, on Salman, governador de Riad abans que rei, té els seus palaus estiuencs. És un millenial i comprèn la joventut saudita. D’adolescent, li encantaven els videojocs i el menjar ràpid. L’obsessionava la tecnologia i fer diners. Però amb el temps es va convertir també en un àvid lector d’història. El seu model de governant, li va dir un dia a l’erudit islàmic Salman al Ouda, al que va acabar tancant en règim d’aïllament i sense judici previ per negar-se a tuitejar el seu suport al bloqueig de Qatar, era el príncep de Maquiavel.

Els seus plans no van trigar a posar-se en marxa. Setmanes després de fer-se amb la cartera de Defensa el 2015, va ordenar atacar el Iemen per aixafar la rebel·lió houthi que havia deposat el govern prosaudita a Sanà. Tenia només 29 anys. «D’aquí a un parell de mesos haurà acabat», els va dir al rei i als seus contactes al Departament d’Estat, segons Hope i Scheck. En contra del que haguessin fet els seus predecessors, Bin Salman no va esperar a tenir la vènia dels EUA per llançar els seus F-15. Primer va atacar, després va consultar, un ordre dels factors que reflecteix com s’ha anat dissociant de la tutela de Washington mentre s’acostava a Rússia i la Xina. La guerra al Iemen –marcada per les atrocitats– continua vuit anys després.  

Implacable amb la dissidència

El pròxim objectiu va ser Qatar, acostumat a anar per lliure en política exterior. Amb el suport dels seus aliats àrabs, Bin Salman va imposar un bloqueig al diminut i riquíssim país de la família Thani que no es va aixecar fins quatre anys després. Aleshores ja havia quedat clar que el reformisme del príncep hereu –avui també primer ministre– en matèria social i econòmica no tindria la seva rèplica en qüestions polítiques. 

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

El periodista Jamal Khashoggi va ser brutalment assassinat a Istanbul. Qualsevol conat de crítica, sufocat per força amb «arrestos arbitraris» d’activistes, periodistes, escriptors i qualsevol insensat disposat a aixecar la veu pels drets humans. Les xarxes socials, vigilades i manipulades amb exèrcits de bots i agents extraordinàriament actius, tant que al príncep hereu se li va posar el sobrenom de ‘Senyor hashtag’. Alguns països piquen de peus periòdicament en senyal de protesta, però els gestos d’aïllament tendeixen a durar tant com les tempestes del desert.  

Amb un compte corrent de dimensions oceàniques i la intenció de convertir l’Aràbia Saudita en un dels inversors internacionals més grans del món, la seva rehabilitació va vent en popa. Bin Salmán ultima ara la normalització de relacions amb Israel amb l’ajuda dels EUA. Ha rebaixat la tensió amb l’Iran i aspira a organitzar el Mundial de futbol del 2034. És un dels homes de moda, mentre els seus detractors es podreixen a la presó o a l’exili. I no és més que el principi perquè té només 38 anys i ni tan sols és rei encara.