Les altres víctimes del terratrèmol del Marroc: «Ja he perdut tres cosines i des de Catalunya no puc fer res»

El divendres 8 de setembre l’Omar Charah va caure rendit al llit. Però a les sis del matí el van despertar els plors de la seva dona davant el televisor. «Allà va començar el mal trago, el malestar que hem anat arrossegant fins avui», relata l’home. Charah és veí de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) des de fa més de 30 anys, quan va decidir emigrar de Marràqueix (Marroc). La seva família paterna viu als llogarrets de l’Atles, l’epicentre del sisme que ja ha acabat amb la vida de gairebé 3.000 persones. De moment ja ha perdut tres cosines, tres nebots i un cunyat. Però encara li queden una desena de familiars per localitzar sota la runa. «Per a mi és com si tot això fos un somni, un malson», explica Charah.

Fa una setmana, la vida d’aquest home va donar un tomb. «Quan la meva dona va posar les notícies i vam començar a veure l’ocorregut va començar el mal trago, el malestar», recorda. Un malestar que encara li dura, a jutjar pels sospirs que s’escolten a l’altre costat del telèfon. Les seves tres germanes viuen a Marràqueix, que van ser les que primer li van respondre les trucades. Elles estaven bé. Però els telèfons de tota la seva família paterna, veïns de l’Atles, no donaven senyal. «Van ser moments d’una angoixa i impotència terribles».

Aquella mateixa tarda va aconseguir parlar amb alguns. Eren vius. Però diumenge van arribar les males notícies. «Les meves tres cosines havien mort: una d’elles amb el seu marit i els seus tres fills petits», relata. Viuen en un petit llogarret de l’Atles anomenat Taniwin, segons lletreja Charah. «Viuen en una casa de fang d’una sola planta. Estaven dormint i els va caure la casa a sobre», explica. «És una desgràcia», resumeix entre sanglots.

El dolor de la distància

Però el pitjor, segons explica Charah, és la falta d’informació. Li queden més d’una desena de familiars directes per localitzar. «No sabem res, si són vius o morts». Entre ells hi ha nens petits, però també ancians. Dimecres va saber que un grup de familiars seguia amb vida. «Vaig saltar d’alegria, pensàvem que eren tots morts. Confio que trobaran més gent viva». Reconeix que el més difícil és viure aquest patiment a tants quilòmetres de distància. «Si estàs lluny encara és pitjor, no pots compartir el dolor ni el dol, sents que no pots fer res». Com ell, el Govern està en contacte amb nou afectats més a Catalunya, però assumeixen que n’hi ha molts més. «Estem fent un mapa per saber on són i què necessiten», explica la directora general de migracions, Eunice Romero.

Amb els que sí que ha aconseguit contactar té una cita diària. «Cada nit fem una videotrucada. És el millor moment del dia perquè els veig vius. Somriuen, s’abracen, estan junts...», segueix. Tot i que sap que la situació és crítica. Un d’ells és a l’hospital de Marràqueix, té cames i costelles trencades. La resta, malviuen sense l’ajuda humanitària. «Dormen a terra al carrer, entre plàstics. No tenen res per cuinar, les carreteres estan tallades, no els arriba res. Han estat dies sencers sense menjar, a la intempèrie, no hi ha mitjans», lamenta. «Tots estan més o menys ferits, amb cops o fractures, però poden parlar i menjar, i diuen que fa molta pudor, amb la descomposició de cadàvers, això els pot provocar malalties».

L’última vegada que Charah va estar en aquest llogarret va ser fa set anys. «És un lloc inaccessible, però preciós. Per arribar has de deixar el cotxe i emprendre un camí de dues hores en burro. No hi ha internet, i en alguns casos tampoc llum... cuinen amb llenya i amb els animals al costat de casa. És un altre món», recorda. També troba a faltar els rituals berbers. Són records que creu que li costarà tornar a viure. «Trigarem anys, ara tocarà reconstruir-ho tot: les escoles, les vivendes... espero que es faci de pressa».

Campanyes solidàries

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

És per això que, el mateix dia de conèixer la debacle no va dubtar a posar l’espatlla amb campanyes solidàries. «La meva obligació moral és intentar ajudar en tot el que pugui. Tant de bo pogués anar fins allà, però no m’ho puc permetre», diu. L’associació Integra Lleida, en què Charah participa, comença aquest divendres la recaptació de material per ajudar les famílies afectades pel terratrèmol. El seu fill adolescent va col·laborar fent un directe a la plataforma Twitch. «És una de les coses més boniques que m’han passat aquests dies. Vull agrair la solidaritat a totes les persones que s’han preocupat per nosaltres, que estan ajudant i col·laborant», agraeix.

De fet, aquest marroquí establert a les comarques de Lleida porta més de 30 anys a Catalunya. Va ser dels primers a arribar. Va sortir per intentar acabar els seus estudis a França i a Lleida ha tingut tots els llocs de treball imaginables. Des de temporer a les campanyes de la fruita fins a hoteler passant per mediador social i intercultural. «Estic acostumat al patiment i a les desgràcies, però quan li toca a la teva família i no pots fer res... és el pitjor».