Javier Milei: l’ideari polític d’un ultradretà pop

«‘Hola a todos! yo soy el león/ rugió la bestia en medio de la avenida’». Cada acte comença amb aquesta cançó de La Renga, un grup de rock local que està als seus antípodes i que s’ha queixat de l’ús de la seva música. En aquest cas, Milei ha fet una excepció a la seva defensa il·limitada del dret de propietat. L’home que podria governar l’Argentina sempre ha combinat l’excentricitat i l’afecció a idees radicals que respecta al peu de la lletra.

Sis anys abans de convertir-se en el «capità Anarco Llibertari», Milei va tenir una mena d’epifania intel·lectual. Va caure a les seves mans Monopolio y competencia, un llibre DE Murray Rothbard i, de manera religiosa, es va convertir al seu llibertarisme de dreta. Si fins aquell moment era un economista neoclàssic, l’exporter de futbol va voler seguir el mateix itinerari de Rothbard, que en els 60 havia sigut ‘hippy’ i, sota el pes de la decepció, va fundar el Partit Llibertari nord-americà per promoure la bona nova de la qual, anys més tard, abeuraria el trumpisme. La lectura va ser il·luminadora: «Durant més de 20 anys vaig estar enganyant els meus alumnes. Tot el que vaig ensenyar sobre estructures de mercat està malament». D’aquest llibre neixen algunes de les postures més provocadores, com la compra i venda d’òrgans, i l’eliminació de tota instància reguladora.

La motoserra

A mesura que les enquestes començaven a quantificar el seu ascens polític, Milei va canviar el trident del fantasiós «capità Anarco Llibertari» per la imatge de la motoserra. La màquina, a les mans, no busca tallar arbres sinó la mateixa matriu de l’Estat, amb el seu Banc Central inclòs. La influència de Rothbard s’ha barrejat amb La desnacionalización del dinero, el llibre clàssic de Friedrich Hayek, el fundador de l’Escola Austríaca d’economia, que proposa la lliure competència de les monedes i és la base del seu pla de dolarització.

Des que es va fer un lloc en les tertúlies televisives, el 2015, Milei va alternar l’actitud bregosa i cridanera amb el presumpte saber docte. Aquesta tensió entre espectacle i academicisme carrincló, que inclou diversos llibres de la seva autoria, com Mi defensa i El camino del libertario, el va portar al mateix teatre. El consultori de Milei va ser la plataforma amb la qual va començar a seduir a alguna cosa més que televidents ocasionals. Ho veurien joves. Ells sortien de la sala amb un nou llenguatge. Milei va introduir en la parla pública la figura del «paràsit» estatal. Sobre el tinglado, el linxava amb un pal d’hoquei. «Considero l’Estat com un enemic; els impostos són una rèmora de l’esclavitud». Si arriba a ser president, escoles, universitats, hospitals, tot passarà per la força dentada de la seva motoserra.

L’excantant és taxatiu: «Si jo hagués d’elegir entre l’Estat i la màfia, em quedo amb la màfia. Perquè la màfia té codis, la màfia compleix, la màfia no menteix. I sobre totes les coses, la màfia competeix», va dir, sense enrojolar-se. Milei veu en el papa Francesc la mateixa encarnació demoníaca. Batejat catòlic, s’ha inclinat a l’estudi de la Torà sota la tutela d’un rabí conservador. El llibertari defensa la vida a ultrança, i això el porta a combatre tant l’avortament com la pena de mort. La vida privada dels homes i dones no li interessa, i per això seria permissiu davant l’ús de les drogues i la unió entre persones del mateix sexe.

Liberland

Notícies relacionades

Les complexes relacions amb la Xina

Duch: "En les eleccions del juny ens juguem la continuïtat de la UE"

Quan es va vestir com un superheroi, Milei va dir: «Vinc de Liberland, una terra creada pel principi d’apropiació originària de l’home. Una terra de set quilòmetres quadrats entre Croàcia i Sèrbia, un país on no es paguen impostos, un país on es defensen les llibertats individuals, on es creu en l’individu i no hi ha lloc per a col·lectivistes fills de puta». La «república lliure» de Liberland, a la vora occidental del riu Danubi, s’assembla al seu univers imaginat: sense mediacions estatals de cap tipus. Aquest grau «zero» de l’Estat és, per a Milei, una utopia realitzable. I amb la seva motoserra retòrica vol convertir en serradures un dels principis d’equitat que el peronisme va instituir fa 70 anys i que mai es van complir justament en un país amb tants cops d’Estat: «On hi ha una necessitat hi ha un dret». Se li atribueix a l’Eva Perón més plebea. Ni tan sols molts governants peronistes se l’han pres gaire seriosament i van fer el contrari, com el neoliberal Carlos Menem (1989-99). Milei pondera aquells anys, i per això ha sumat al seu equip Roque Fernández, que va ser un dels seus ministres d’Economia.

Afirma que el canvi climàtic no existeix. Els informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) són per a ell ficcions. «L’escalfament global és una mentida més del socialisme». Milei és un artista del negacionisme. Les seves diatribes, per aquestes hores, sintonitzen amb la desesperació de part dels argentins pauperitzats que ja no creuen en res. La cara de l’economista, amb la seva melena impostada, viatja en les xarxes a l’estil de les reproduccions d’Andy Warhol. Un ultra pop.