La transformació de Volodímir Zelenski: el còmic que va revaloritzar la idea d’Europa

El discurs més important en la carrera política de Volodímir Zelenski també va ser el més curt. Tan sols 32 segons, gravats amb un mòbil davant un edifici governamental a Kíiv, unes 38 hores després que els tancs russos creuessin la frontera ucraïnesa amb la intenció d’esclafar per sempre la identitat ucraïnesa i integrar el país que Vladímir Putin anomena «territoris històrics» de Rússia. Llavors no se sabia res del president ni dels alts càrrecs del seu Govern. Corria el rumor que havien fugit del país i els trets dels comandos russos retrunyien a l’altre costat dels murs del palau presidencial. «Bona nit a tothom. El líder del partit és aquí; el cap de l’administració presidencial és aquí; el primer ministre Xmihal és aquí...», va dir Zelenski sense cap floritura.

Així va començar aquella breu lletania, reconfortant com una cançó de bressol per la seva simplicitat i les seves al·literacions, paraules que els ucraïnesos convertirien després en un loop per fer mems i cançons de rap i techno. «Som tots aquí per protegir la nostra independència i el nostre país, i continuem fent-ho. Glòria als defensors d’Ucraïna», va dir aquell 25 de febrer per reassegurar el seu poble quan tot semblava estar a punt d’enfonsar-se. Només unes hores abans diversos països s’havien ofert a treure’l del país perquè pogués formar un govern a l’exili, possiblement des de Polònia. Tampoc els nord-americans oblidarien la seva resposta. «Necessito munició, no un viatge», els va dir per concloure la discussió.

 

Amb aquells dos gestos va començar a gestar-se el mite de Zelenski, el mateix home que només uns anys abans havia guanyat la versió ucraïnesa de Bailando con las estrellas, que havia fet riure a la caixa tonta aparentant que tocava el piano amb el membre i que s’havia convertit en un dels còmics més famosos del país com a protagonista de Servidor del poble, la profètica sèrie que el catapultaria fins a la presidència. Fins aleshores ningú ho tenia gaire clar. En gran manera, l’havien elegit per ser una sonora botifarra contra el corrupte sistema oligàrquic que havia atrofiat les aspiracions dels ucraïnesos des de l’ensorrament de la Unió Soviètica.

Rostre de la resistència ucraïnesa

Convertit avui en el rostre global de la resistència ucraïnesa i comparat pels seus apologistes amb el mateix Churchill, la seva increïble història va començar fa 47 anys a Kriví Rih, una ciutat industrial del centre d’Ucraïna. Fill d’un matemàtic i una enginyera i net d’un oficial de l’Exèrcit Roig que va combatre contra els nazis, Zelenski es va criar en una família soviètica amb el rus com a llengua materna. Una família també jueva, com la del seu primer ministre, fet que fa de la pretesa «desnazificació» de Putin una altra de les seves bromes criminals. Però més que anar a la sinagoga, va llegir Bulgàkov i a Soljenitsin i va escoltar els Beatles en les seves estones lliures, segons explicaria una de les seves amigues de la infància.

A Kíiv es va graduar en Dret, però el que realment li interessava és el show business. Amb 19 anys es va estrenar en un concurs d’humor molt popular en l’espai postsoviètic i poc després va fundar la seva pròpia productora de televisió. Durant anys va escriure, va produir i va actuar en pel·lícules, sèries i programes de televisió. I així fins al 2015, quan va estrenar Servidor del poble, la sèrie en què interpreta un professor d’institut que acaba de carambola convertit en president després de fer-se viral amb una diatriba contra la corrupció.

Després de quatre anys en antena, el seu personatge es va fer tan famós que Zelenski va decidir assajar en la vida real el guió de la pantalla, una proposició tan forassenyada que com a eslògan de campanya va haver de posar: «No estic fent broma». Perquè això és el que pensaven molts. La seva experiència en política era nul·la. El seu bagatge militar per liderar un país en guerra, inexistent. Ni va participar en la Revolució Taronja (2004-05) ni en el Maidan (2014), la revolta que va acabar amb l’últim president prorús i va portar Putin a prendre Crimea i calar foc al Donbass. Per no fer, no va fer ni la mili obligatòria.

Negociar amb Putin

Però el país estava fart de les seves elits i el seu discurs desenfadat i anti establishment va calar, junt amb les seves promeses per lluitar contra la corrupció i negociar amb Putin una pau al Donbass. El 2019 va ser elegit amb el 73% dels vots, més que cap altre president des de la independència el 1991. Des de fora, molts van pensar que un altre Donald Trump, un altre Beppe Grillo acabava de desembarcar a les fronteres d’Europa. I sense una ideologia definida ni la claredat moral que ha demostrat des de l’inici de la guerra, Zelenski es va envoltar de bloguers, periodistes i gent de la indústria de l’entreteniment per dirigir el país. «Anava sempre dos o tres passos per darrere dels esdeveniments», diria un dels seus assessors.

Tampoc la seva postura davant Rússia era ni de lluny la que és avui. No només volia negociar amb el president rus, sinó que el seu Govern va arribar a aprovar un pla per celebrar un plebiscit a les zones ocupades pels separatistes prorussos del Donbass amb la intenció d’atorgar-los un estatus especial. Un pla que va haver d’arxivar després que milers d’ucraïnesos sortissin al carrer preveient que es disposava a esqueixar el país. Només dos mesos abans de la invasió, el seu índex d’aprovació no arribava al 30%.

Notícies relacionades

Rússia i Ucraïna, ara o mai: els tres possibles escenaris de futur de la guerra

Milei acusa Sánchez de portar la "decadència"

I llavors va començar la guerra i un nou líder va començar a emergir. El país va tancar files i el suport al seu president es va disparar. En part perquè Zelenski ha sabut delegar en els seus militars el curs de la guerra, mentre es dedicava al que millor sap fer: explicar la causa ucraïnesa, obtenir suports i fer comprendre a Europa que aquesta guerra és també seva des que Putin va començar a canviar les fronteres d’un país del continent a canonades. Una Europa que també ha revaloritzat amb l’anhel ucraïnès de ser-ne part, sacrificant pel camí fins a l’última gota de sang. Són molts el que creuen que ha fet més per reverdir el pansit esperit europeu que totes les cimeres comunitàries juntes.

I res d’això treu que alguns ucraïnesos mai li perdonaran que minimitzés el risc d’invasió les setmanes prèvies a l’inici de la contesa per no enfonsar l’economia ni propagar el pànic, com va explicar l’estiu passat al Washington Post. Una cosa que tampoc faran altres europeus, convençuts que va insistir tant a culpar a Rússia del míssil caigut a territori polonès –que no ho era– per arrossegar l’OTAN al fang ucraïnès. Al cap i a la fi, Zelenski és humà, per més que aquesta guerra l’hagi elevat a l’estratosfera.