Entendre-hi més

Vagues al Regne Unit: l’altre hivern del descontentament

Les aturades en demanda de pujades salarials recorden les de finals dels 70 que van provocar la caiguda del llavors Govern laborista i l’arribada de Thatcher al poder

Assalariats de la sanitat, mestres, treballadors de correus, conductors de ferrocarrils, treballadors de ports i aeroports, professors d’autoescola... des del desembre passat el Regne Unit viu immers en una espiral de vagues que són alhora causa i efecte d’una profunda crispació social davant el disparat cost de la vida. La reivindicació d’augments salarials per una inflació que supera el 10% és el nexe que uneix els centenars de milers de persones que protesten en aquest nou «hivern del descontentament», el nom shakesperià amb què es coneix el període que va des de finals de 1978 fins a principis de 1979, en un context molt similar.

Impossible no mirar aquells dies de fa quatre dècades i establir un paral·lelisme amb les vagues que van acabar amb el Govern laborista de Jim Callaghan. Llavors, com ara, el motor de les protestes era la petició de més increments salarials en un context inflacionista provocat per la crisi del petroli de 1973. També com l’actual primer ministre, Rishi Sunak, ha posat la lluita contra la inflació al centre de les seves polítiques, Callaghan va mirar de contenir l’alça de preus ordenant que els augments salarials es mantinguessin per sota del 5%. I així van esclatar les vagues.

La primera va ser la del gegant automobilístic Ford, on l’aturada de la producció durant setmanes va forçar l’empresa a acceptar un augment salarial del 17%. Després s’hi van sumar els transportistes, que van reclamar un augment del 40%, i van provocar desproveïment de gasolineres, supermercats i botigues. I s’hi van afegir altres treballadors dels serveis públics. El Govern preparava plans per declarar l’estat d’emergència, però, en públic, Callaghan ho negava rotundament.

«Crisi, ¿quina crisi?»

Acabat d’arribar d’una cimera a Guadalupe, a l’aeroport de Heathrow, un periodista li va preguntar quins eren els plans de l’Executiu davant el caos creixent, a la qual cosa el primer ministre va respondre que aquesta no era l’opinió que tenia la gent de la situació. L’endemà, el diari ‘The Sun’ va titular a la portada: «Crisi, ¿quina crisi?» Tan sols uns mesos més tard, el laborista Callaghan perdria les eleccions davant Margaret Thatcher. En tres mesos d’aturades, els laboristes van caure 25 punts en el suport popular davant els conservadors.

Notícies relacionades

També la primera ministra va afrontar en el seu primer mandat el desafiament dels vaguistes de la mineria, que van sostenir el pols durant gairebé un any i van perdre. La dama de ferro es va mostrar inflexible en tot moment i va introduir una dura legislació antisindical que encara perdura fins al dia d’avui i fa gairebé impossible una vaga general, ja que exclou les aturades de solidaritat i les reinvidicaciones d’abast general.

Sunak també ha presentat un projecte de llei per limitar futures vagues. Però a diferència de llavors, els britànics ara es mostren comprensius amb els vaguistes. I el laborista Keir Starmer espera el seu moment, amb 20 punts a favor a les enquestes.

Temes:

Rishi Sunak Entendre més Regne Unit Vagues

Inicia sessió 0 Comentaris

«Crisi, ¿quina crisi?»

El Regne Unit, amb l’aigua fins al coll

Mig milió de treballadors al Regne Unit protagonitzen la jornada de vaga més gran en una dècada