El segrest com a arma de destrucció íntima i massiva

 Van ser dos trios successius, tot i que el primer es va formar a la pròpia presó d’Estat Islàmic. A principis de setembre del 2013 va ser segrestat a Síria Marc Marginedas, enviat especial d’EL PERIÓDICO. Dotze dies després, també ho van ser el fotògraf freelance Ricardo García Vilanova i Javier Espinosa, reporter del diari El Mundo, que viatjaven junts.  Tots tres estaven molt experimentats en conflictes i eren molt cautelosos a l’hora de prendre decisions arriscades. Van ser alliberats al cap de sis mesos atroços. Dos anys després, també a Síria, als voltants d’Alep, van ser segrestats per Al-Qaida tres periodistes freelance que treballaven per a diferents mitjans i viatjaven junts: Antonio Pampliega, Ángel Sastre i José Manuel López. Van passar un any de captiveri penós.

 De la mateixa manera que a les facultats de periodisme no s’ensenya el cost de viure l’espant i el dolor dels altres (i que perdre la capacitat de compadir-te del dolor aliè t’incapacita per informar decentment), una assignatura que no s’imparteix als qui somien convertir-se en reporters de guerra és com sobreviure físicament i psíquicament a un segrest. Els sis periodistes van ser alliberats després de negociacions laborioses que el Govern espanyol, amb discreció extrema, va establir amb intermediaris fins persuadir financerament els segrestadors que els posessin en llibertat.

‘Negociar con el diablo’

És molt recomanable el llibre que Javier Espinosa va escriure amb la seva companya Mónica García Prieto ‘Siria, el país de las almas rotas’ i sobretot l’últim capítol (‘Negociar con el diablo’), quan ella explica el que va fer perquè es conegués el segrest i els capturadors s’avinguessin a negociar: «‘Desde el mismo día de la desaparición, mi vida quedó engullida por miedos e incertidumbres’», i afegeix: «‘En pro de mi salud mental, me negaba a ser víctima y a comportarme como tal: haberlo hecho nos habría debilitado a mí y a mis propios hijos, que necesitaban un ejemplo de normalidad para evitar quedar marcados para siempre por el secuestro de su padre. Y si algo tenía era herramientas para abordar algo así. Opté por convertir la situación en mi mejor investigación periodística, la mejor cobertura imaginable, una excusa para entrevistar a cualquiera que pudiese tener contacto, mínimo o máximo, con el movimiento más opaco del mundo y con su secreto mejor guardado, el universo de los secuestrados’».

Davant països com els Estats Units i el Regne Unit, que es neguen a negociar amb terroristes (tret que hi hagi raons d’Estat, cas en el qual no transcendirà res), països com Espanya estimen que entre la vida de sis compatriotes (que han corregut, a més, el risc de viure l’horror per explicar-lo) i fons que poden acabar alimentant la maquinària d’un monstre com l’Estat Islàmic el dilema polític i moral és assumir la decisió menys dolenta i que salvi éssers concrets. Posar cara, biografia, és la millor manera d’ajudar el ciutadà a posar-se al lloc de l’altre. I això no sempre ho fem bé, els periodistes.

 El segrest ha sigut una arma propagandística de l’Estat Islàmic i d’organitzacions afins, amb efectes semblants a una bomba de dispersió: no només difon la por entre els periodistes (i entre les empreses, que prefereixen no córrer riscos i opten sovint per servir-se de ‘freelances’, que impliquen menys despesa i cap compromís en cas d’accident, mort o segrest), amb la qual cosa queden a ombra les seves malifetes i els desastres de la guerra, sinó que, a més, obtenen abundants beneficis econòmics. Per no parlar de la capacitat reclutadora de la crueltat entre descerebrats i captius del món messiànic i maniqueu, i per això s’han servit d’ostatges anglosaxons per sotmetre’ls a judicis farsa, i ho han executat davant les càmeres per alegrar els seus partidaris més obtusos, amb posades en escena impecables des del punt de vista tècnic i immorals des del punt de vista del contingut.

Fora del mapa informatiu

La conseqüència d’aquesta estratègia del terror és que fa molt temps que Síria ha desaparegut del mapa informatiu; és tan sols un rumor de fons del qual poques vegades arriben episodis inconnexos. La dinàmica que sol adoptar la cobertura de l’actualitat (ara enfocada en Ucraïna, tot i que es comença a esllanguir) sembla alimentada per l’estètica de la societat de l’espectacle, d’un consum d’esdeveniments sense lògica ni explicació que converteix el ciutadà en espectador inerme de fets inexplicables que no atien la consciència, sinó que l’anestesien. Acaben inoculant dos virus connexos: tot va a pitjor, és incomprensible, i no hi ha res que jo hi pugui fer. Informar-se costa. Com deia Ignacio Ramonet, implica voler saber en quin món som i quines són les conseqüències dels nostres actes, de les nostres polítiques i de les nostres omissions.

 Cap ésser humà és una illa. Però tenim por. Sense els diaris, sense la bona premsa, sense reporters que se la juguin per nosaltres, que ens ajudin a posar-nos al lloc de l’altre, estem perduts. La nostra vida serà menys valuosa, menys digna de ser viscuda.

«‘El gran olvido se afianza. Tu voz se pierde, pues quienes van a ti llevan las manos llenas. ¿Qué buscan ellos entre estas letras? Festejan tus versos cuando tú sólo querías ser oído como un viviente, como alguien que ha vuelto a casa, como quien puede reconducir a otro comienzo’». Rafael Cadenas, ‘Obra entera’.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN