Vides truncades per la guerra de Putin

Anatoli, Vitali i Ievgueni, són els noms ficticis de tres russos que han fugit de la Federació a causa de la guerra. Ira Zvidrina és la identitat real d’una dona de la mateixa nacionalitat que no té por de mostrar-se en públic malgrat no tenir estatus legal a Espanya. Els quatre intenten iniciar una nova vida a l’estranger abominant un conflicte armat que consideren «criminal»; els quatre han d’afrontar la sospita dels països d’acollida, agafant-se, a empentes i rodolons, a les escasses escletxes legals que els ofereixen a la UE als ciutadans del seu país per emigrar.

El cas del Vitali voreja l’heroïcitat. Sortir de Rússia li va resultar fàcil, després d’obtenir un visat Schengen a la legació espanyola a Moscou. «Espanya era el país que oferia més període d’estada; a més, els requisits no eren tan estrictes», explica a través de Telegram. Però a partir del moment que va travessar la frontera, va començar una mena de gimcana internacional que l’ha portat a Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Alemanya, entre altres països, i l’ha obligat a passar nits senceres a l’interior del seu vehicle, gairebé a la intempèrie, amb tan sols 100 euros a la butxaca. «No puc permetre’m un hotel», apunta. «Tot i que la meva germana viu a Alemanya, he vingut a Espanya per demanar estatus de refugiat polític» per ser la nació que va expedir el visat, explica des d’un punt indeterminat en una carretera de la perifèria barcelonina. Amb una feina de programador a Moscou ben remunerada, ja el 2014, amb l’annexió de Crimea i l’inici de la guerra del Donbass, va pensar a emigrar. La invasió russa no li va deixar cap opció. «La meva mare és ucraïnesa i vivia a Khàrkiv quan van començar els bombardejos russos; ara és a Alemanya, és més gran i necessita la meva ajuda», postil·la.

Càrrec de responsabilitat

El Ievgueni, homosexual i amb un càrrec de responsabilitat a Garage, una de les galeries d’art modern més importants de la capital, en els últims anys havia aconseguit evadir-se del que passava al seu voltant refugiant-se en la seva feina i el seu cercle d’amics. L’inici de la guerra va acabar arruïnant aquest precari equilibri personal aguantat amb pinces. «Cada dia rebíem notícies terribles; rumors de mobilització, noves lleis restrictives cap als gais, fins i tot la meva feina estava en l’aire, ja que la crisi podria reduir el pressupost per al museu», explica per telèfon des d’Israel. Per recuperar l’alè, va decidir prendre’s unes vacances a Europa, gràcies a un visat Schengen concedit fa temps i que li permetia viatjar com a turista a la UE. Va ser llavors, quan es trobava a Riga, la capital de Letònia, i es disposava a travessar la frontera terrestre i a tornar al seu país, quan es va produir la notícia de la mobilització parcial decretada per Putin. Després de vagar per diversos països i recalar a Tel Aviv per no violar els termes de la seva visa turística, ha sol·licitat un visat humanitari a Alemanya que, una vegada concedit, li permetrà treballar i iniciar els tràmits de residència.

En qüestió de mesos, Ira Zvidrina ha passat de fer una feina que li generava una gran satisfacció personal en un internat moscovita per a adults amb problemes d’integració social a netejar cases o passejar gossos a Barcelona. «Jo volia anar-me’n des de fa temps, però em va sortir aquesta feina, que em permetia ajudar a canviar Rússia (un país on les discapacitats són ignorades per l’Estat) i vaig decidir quedar-me», relata, també a través de Telegram. Amb una nombrosa trajectòria com a activista opositora, l’esclat del conflicte va revifar la seva indignació cap a l’elit del seu país, participant en les primeres manifestacions contra la guerra i penjant fins i tot a la seva finestra un cartell antibel·licista. «Rússia ja no era segura per a mi. La policia va venir a casa meva, però no vaig obrir la porta; a més, era possible que la fundació per a la qual treballava fos declarada ‘agent estranger’», assegura.

El més difícil va ser entrar en territori UE. «Ho vaig intentar per Finlàndia, però em van rebutjar, al·legant que no estava vacunada [amb un injectable] reconegut per la UE; em van posar al passaport un segell de ‘rebutjada’; passat un temps, ho vaig intentar de nou per Estònia, país que sí que reconeix l’Sputnik» [la vacuna russa], explica.

Notícies relacionades

Putin i els seus dimonis interns

Brussel·les proposa prohibir l’accés de Rússia a tota mena de drons

A diferència dels seus col·legues, l’Anatoli, traductor i professor d’espanyol, era a Espanya, amb un visat d’estudis, i amb la intenció de tornar al seu país durant les vacances. «Feia temps que preparava la meva sortida», recorda. L’esmentada circumstància no li ha permès esquivar un dels principals problemes que afronten els russos fugits: com transferir diners des de Rússia a Europa, esquivant les sancions. «Jo feia classes d’espanyol per internet; molts dels meus clients eren a Rússia i pagaven en rubles», rememora. La prolongació de la guerra li ha donat un respir: «Ara me’n queden molt pocs», explica. Els cursos constitueixen el seu únic ingrés monetari, mentre reconstrueix la seva vida a Sevilla.

Tot i que les trajectòries vitals de tots quatre difereixen enormement, si hi ha un mínim comú denominador: la tornada a Rússia és impossible mentre no es produeixi un canvi polític al Kremlin. «Jo no puc callar davant el que veig», insisteix l’Ira. «Qualsevol persona intel·ligent a Rússia sap que això acabarà malament», raona el Vitali. «No puc tornar», admet l’Anatoli. «La meva mare em deia que ningú em tocaria a Rússia; després de la mobilització i l’aprovació de la nova llei contra els LGTBI, em va implorar que no tornés», conclou el Ievgueni.