Palestina com una pizza: l’estat del conflicte etern davant les eleccions a Israel

«Mira, això és com si dos amics s’asseuen a menjar una pizza. Comencen a parlar sobre com se la repartiran. Però mentre intenten arribar a un acord, un d’ells se la va menjant, tros rere tros. Així és el conflicte per les terres entre Palestina i Israel». Amb aquesta imatge fictícia descriu el palestí Xadi el vertigen que li produeix l’evolució en les últimes dècades de l’ocupació israeliana de territori palestí. El 1980 hi havia a Cisjordània uns quants milers de colons israelians; avui són prop de 700.000.

El neguit general plasmat per Xadi és compartit per les desenes d’activistes, analistes i ciutadans corrents amb qui ha parlat a Cisjordània ‘El Periódico de España’, del grup Prensa Ibérica. Cap espera que res canviï després de les eleccions parlamentàries a Israel d’aquest dimarts 1 de novembre. Tampoc els diplomàtics occidentals a la zona.

Les enquestes donen avantatge al bloc de partits de dreta, ultradreta, sionistes i ultraortodoxos jueus liderat per l’ex primer ministre Benjamin Netanyahu. Al davant, una amalgama de partits d’esquerra, dreta i àrabs que lidera l’actual primer ministre Yair Lapid. Es presenten dues dotzenes de partits que es disputen 120 escons d’una Knesset atomitzada en la qual les converses per formar govern són endimoniades. Israel ha celebrat cinc eleccions en tres anys i mig.

La campanya ha estat marcada pels missatges sobre l’economia i la inflació. El cost de la vida ocupa en els mitjans i en els debats polítics l’espai que fa uns anys dominava la qüestió de seguretat i la relació amb els palestins. I això malgrat que, en les últimes setmanes, Cisjordània viu la pitjor onada de violència en més d’una dècada. Des de començament d’any, almenys 120 palestins han mort en mans de l’Exèrcit israelià i es pateix una onada d’atacs de colons a palestins, mentre que almenys 20 israelians han perdut la vida després d’atacs palestins. 

«Com més s’acosten les eleccions, més agressiu és l’Exèrcit israelià; però per als palestins és igual qui governi a Israel», diu Mustafà Barghouthi metge, activista i polític palestí. Barghouthi és un home de 68 anys amb 35 restes de metralla al seu cos, un record, diu, de trets israelians fa molts anys, quan atenia un ferit en un dels xocs amb la força ocupant. Des de fa dues dècades lidera una espècie de tercera via palestina, alternativa al partit del Govern, Al-Fatah, i al que controla la franja de Gaza, Hamàs. Va fundar el seu partit, Iniciativa Nacional Palestina, a què es va adherir l’intel·lectual Edward Said. Ara proveeix d’assistència mèdica prop de milió i mig de palestins amb una ONG sanitària. Promou la creació d’un estat palestí, però desafia Israel que, si no vol acceptar això, assumeixi les seves responsabilitats i en creï un, amb els palestins disfrutant dins de plens drets. «Israel ha destruït sistemàticament la solució de dos estats i l’ha substituït amb un en el qual practica l’apartheid [sistema de segregació racial]. La resposta a això no ha de ser acceptar ser esclau, sinó exigir igualtat de drets en un sol estat democràtic». 

Els palestins no celebren eleccions des de les fallides del 2005, i hi ha un enfrontament entre Al-Fatah i Hamàs. Diuen que el principal escull és que Israel no els deixa fer-les a Jerusalem Est, on viu mig milió de palestins, un de cada 10. 

La guerra dels llibres de text

Als territoris ocupats de Palestina, l’enfrontament amb Israel és gairebé constant i sobre qualsevol assumpte. Els xocs ocorren en tots els aspectes de la vida, amb diferent grau de violència. Pot ser que un soldat israelià llanci la bici d’un nen palestí a les escombraries sense motiu aparent, que aquests els tirin pedres en les incursions militars o que un grup de colons jueus agredeixi palestins pels carrers. En les últimes setmanes s’han fet habituals les incursions mortals de l’Exèrcit israelià a Cisjordània. Al·leguen que busquen terroristes. També, assassinats de soldats israelians per part de palestins. Es lluita a alt nivell diplomàtic pel respecte de les línies acordades en una negociació internacional, i a baix nivell per uns llibres de text.

Fa un mes, 150 escoles palestines de Jerusalem Est van anar a la vaga. Van tancar per protestar per la introducció de llibres de text israelians a les seves aules. Israel va amenaçar de retirar les llicències a diversos centres si no deixaven d’utilitzar els aprovats per l’Autoritat Palestina en lloc dels autoritzats pel Govern israelià. Les associacions de pares i els professors palestins asseguren que Israel vol adoctrinar amb la seva narrativa del conflicte, prohibint-los parlar de la Nakba (el dia de la catàstrofe) de 1948, quan prop d’un milió de palestins van haver d’abandonar la seva terra enmig de la guerra amb els jueus. El Govern de Tel Aviv assegura que els llibres de text aprovats per l’Autoritat Palestina inciten a l’antisemitisme i enalteixen la violència.  

L’assumpte complica la vida a l’UNRWA, l’organització de les Nacions Unides que gestiona centenars d’escoles pels camps de refugiats palestins que poblen la regió. Però la principal trava continua sent la violència constant. «Aquest edifici era abans un centre educatiu, però està massa enganxat al mur de separació [construït per Israel] i el vam haver de moure», explica Adam Bouloukos, director de l’UNRWA a Cisjordània. Parla al terrat d’un dels edificis de l’organització al camp d’Aida, a prop de la ciutat de Betlem, des d’on s’aprecia la dimensió de l’enorme muralla de formigó que serpenteja per centenars de quilòmetres de territori palestí. «I aquí tenim unes 12 incursions a la setmana en les quals es disparen bales o gasos lacrimògens. No vols tenir nens al mig».

1948-2022

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Palestina està formada per Gaza i la mateixa Cisjordània –inclòs Jerusalem Est–, prop de 6.000 quilòmetres quadrats de territori, una extensió similar a la província d’Alacant. Israel, com a Potència Ocupant, controla prop del 75% del territori palestí. L’ocupa amb colònies (petits pobles emmurallats al cim dels turons), bases militars i carreteres d’ús exclusiu israelià, a més de zones designades com a reserves naturals i sota control també de Tel Aviv. L’Autoritat Palestina controla només un 18% del territori de Cisjordània, delimitada per l’anomenada «línia verda», la frontera de facto reconeguda internacionalment. A Gaza governa el partit islamista Hamàs. 

El 1947, Nacions Unides va proposar un pla de partició de la Palestina històrica (llavors un protectorat britànic): El 55% del territori per crear un Estat per als jueus, el 45% per a un d’àrab i la ciutat santa, Jerusalem, sota control internacional. Els àrabs, que llavors estaven en el gruix del territori i suposaven 7 de cada 10 habitants, van rebutjar la partició. El 1948 va esclatar la guerra, que van guanyar les forces sionistes. Un any després, es va arribar a un armistici amb límits en l’esmentada línia verda. Centenars de milers de palestins van abandonar Palestina i centenars de milers de jueus de tot el món van començar a acudir al nou i poderós estat. La guerra va tornar a esclatar el 1967. Israel va ocupar els alts del Golan sirians, Jerusalem, Gaza i Cisjordània. Als noranta va arribar l’etapa en què més a prop s’ha estat de la pau a la regió. Va començar amb la conferència de Pau de Madrid de 1991, i va acabar amb els acords d’Oslo de 1993 i 1995. El que allà es va definir és el marc a què la comunitat internacional s’agafa per definir la seva política de dos estats a cada costat de la línia verda. Però la història va continuar, amb dues dècades d’incompliments dels acords i plans d’ocupació cada vegada més accelerats, especialment sota el líder israelià Netanyahu, que ara mira de tornar al Govern.