Així ha sotmès Xi Jinping la societat civil a la Xina

L’espai per a la discrepància del discurs oficial s’ha constret durant la dècada de Xi Jinping, reelegit aquest diumenge com a líder del Partit Comunista de la Xina per a un històric tercer mandat. El president va identificar el tebi compromís ideològic i el control lax sobre els òrgans coercitius de l’Estat com les causes del col·lapse de la Unió Soviètica i va imposar l’adoctrinament i el patriotisme i va endinsar l’empremta del partit en la societat civil. 

El 2015 va clavar un cop sense precedents en un partit amb una intolerància secular a la discrepància. La campanya 709 va suposar l’arrest de més de 300 advocats i defensors dels drets humans. Hi va haver empresonaments en massa, arrestos domiciliaris i revocacions de llicències professionals. Si per dissidència política entenem la defensa democràtica o altres atacs a la bastida del sistema, sempre ha sigut castigada sense pietat. En temps de Hu Jintao, predecessor de Xi, va ser condemnat Liu Xiaobo, Nobel de la pau, per demanar reformes polítiques i va morir a la presó.  

El control social

La diferència amb Xi rau en la radical ampliació del que es considera hostil. El control social és gairebé aclaparador i qualsevol activisme és sospitós mentre no es demostri el contrari. La creixent hostilitat nord-americana i la constant sensació de setge del Govern va motivar una llei que escanyava l’actuació de les oenagés estrangeres. Va ser la plasmació normativa d’un comunicat intern del partit que prohibia la defensa de «valors liberals occidentals» com la democràcia i la llibertat de premsa. 

La persecució ha arribat a nivells delirants. Cinc feministes van ser detingudes durant 37 dies per haver denunciat l’assetjament sexual en el transport públic i a les universitats es van prohibirs algunes organitzacions LGBT. Les campanyes van portar el comprensible oprobi a un país que, paradoxalment, mostra més igualtat de gènere que els veïns més desenvolupats i que no té discursos homofòbics. L’obsessió sobrevola el sentit comú i penalitza fins i tot els que defensen al carrer polítiques oficials com la igualtat de la dona.  

Yang Zhanqing defensava des de la seva oenagé Yiren Ping els drets de malalts de sida i d’hepatitis b. «Ara és molt més difícil i perillós que durant el mandat de Hu. En aquells temps, la premsa local publicava el nostre treball i el Govern responia amb amabilitat les nostres crítiques i escrutini. Fins i tot el Ministeri de Recursos Humans va visitar les nostres oficines per informar-se i millorar les seves polítiques», diu per ‘e-mail’. L’oenagé va ser clausurada el 2014, Yang va ser detingut un any després per un parell d’escrits que denunciaven la discriminació dels malalts i el 2017 va marxar als Estats Units.  

Un censura inèdita

La conseqüència devastadora és l’estrangulació de les vies d’expressió d’una societat civil que, en contra del clixé, no és monolítica ni conformista. Galeristes d’art i editors d’innòcues revistes d’oci lamenten a aquest diari una censura inèdita.  

El control s’accentua amb esdeveniments polítics com el present congrés. Els activistes són amenaçats, posats en arrest domiciliari o forçats a vacances per impedir que parlin amb la premsa estrangera. Un centre LGBT de Pequín ha refusat la petició d’aquest diari malgrat el compromís d’anonimat. Als contumaços els espera la presó, l’arrest o l’assetjament. «Els que són detinguts, després queden sotmesos a vigilància a casa seva. És horrible perquè poden fer el que vulguin. A una companya no la van deixar dormir durant deu dies. La policia diu als joves que es mantinguin lluny de mi i han divulgat rumors a internet que han estat a punt d’arruïnar el meu negoci de venda ‘online’», assenyala l’activista feminista.  

Notícies relacionades

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

La fiscalia veu «conspiració» i la defensa de Trump ho anomena «democràcia»

La paranoia grinyola en el context. La Xina ha erradicat la pobresa i avança en el seu full de ruta social, Xi ostenta un poder omnímode i el Govern compta amb un suport massiu que algunes 7496institucions prestigioses nord-americanes calculen en més del 80%. Caldria preguntar-se si no podria deixar un espai d’expressió a la minoria disconforme sense que li caigués l’edifici a sobre, però res apunta que gestioni l’èxit amb generositat. «La reforma constitucional que va dinamitar els límits de durada de la presidència em va sumir en la desesperació; no sé quan tornaré a la Xina. Crec que la situació empitjorarà en els pròxims anys amb més repressió de la societat civil i dels defensors dels drets humans», afegeix Yang. 

És una lluita quotidiana i desigual. D’un costat, les autoritats, convençudes que progrés i dissensió no es barregen. De l’altre, ciutadans que mai havien pensat que serien assenyalats com enemics del país. Alguns han abandonat i d’altres han marxat a l’estranger. L’activisme mai ha sigut per a pusil·lànimes a la Xina, però ara exigeix heroisme. Alguns temen que l’assetjament hagi laminat ja moviments de protestes presents i futurs. La feminista és menys pessimista. «Les noves generacions sempre trobaran la manera de dur a terme les seves accions de rebel·lia. Tot i que el preu sigui alt», vaticina.