Wahija, una mestra afganesa reclosa a casa: «Trobo a faltar les meves classes a l’institut»

Als 25 anys, Wajiha F. ja té un passat professional per enyorar, un horitzó vital i intel·lectual que ha desaparegut i un munt d’amargor per administrar. Justo abans de la precipitada retirada occidental de l’Afganistan feia classes a adolescents en un institut, estudiava per ser infermera i matrona en un centre adscrit a la Universitat de Kabul i esperava unes pràctiques en un hospital. Un any després, és una dels milers de dones afganeses avui captives de facto al seu domicili, sense poder treballar o estudiar, amb un mòbil com a millor finestra a l’exterior.

La Wajiha ha xerrat amb EL PERIÓDICO sota la prevenció de no revelar el seu parador, una vivenda en algun punt de l’Afganistan que per torns vigila la família. Una de les primeres mesures que van haver de prendre ella, els seus pares i germans va ser canviar de domicili davant l’amenaça dels talibans. Potser perquè totes les dones de la casa van cultivar el seu intel·lecte, perquè una germana va tenir un càrrec directiu en l’enderrocada administració de justícia, o perquè un germà va formar part de l’Exèrcit regular que es va ensorrar després de la fugida de les forces de l’OTAN.

Des del 15 d’agost del 2021, l’escenari de vida de la Wajiha són les parets de casa seva. Ho explica lacònica: «I can’t go out. All the day I am at home». Amb prou feines poder sortir, passar-se tot el dia a casa, és la condemna que només han pogut eludir dos membres de la família amb l’exili. La resta no pot treballar enlloc. Als enclaustrats com la Wajiha, homes i dones a qui la dictadura talibana ha convertit en talps, també els sotja la pobresa: «Hem perdut tots els nostres ingressos –diu–, així que anem venent les nostres coses per aconseguir menjar».

Els matins

Els matinsA les cinc de la matinada la Wajiha treu els peus del llit. La seva rutina la porta a preparar l’esmorzar, perquè els pares són grans i la mare, a més, està malalta; la seva germana té nens per cuidar; i el seu germà es fica al llit llavors després d’una altra de les seves nits en blanc.

A casa de la Wajiha, actualment preparar l’esmorzar no és una tasca que comporti temps; s’ha convertit en una activitat lamentablement austera: «Sovint esmorzem només te i pa. No tenim ingressos», recorda.

I tot l’enrenou laboral i acadèmic que en un altre temps l’esperava després d’esmorzar s’ha tornat en un simple i constant «clean my house».

Netejar la casa, fer la casa, ordenar la casa enmig de la melancolia: «Trobo a faltar els meus companys mestres de l’institut i les meves alumnes –explica–. Són noies de 13 i 14 anys. Com que no poden sortir estan molt tristes, sense esperança».

El 15 d’agost del 2021 al migdia, la Wajiha feia classe al seu institut quan va aparèixer el seu cap: «Va venir i em va dir: ‘Ves-te’n a casa, que els talibans estan ocupant Kabul’. Jo no m’ho podia creure. Em va ser molt difícil deixar la classe, però creia que podria continuar amb els meus estudis i la meva feina».

Totes les escoles i universitats havien tancat l’endemà. I la situació es va complicar més al cap de poc, «quan van dir que no podem sortir al carrer a estudiar o treballar». La Wajiha tampoc surt a comprar, perquè no té diners. A tot estirar surt per anar al metge: «Em poso el hijab, em tapo la cara amb una mascareta i surto».

Les tardes

Les tardesEn l’era pretalibana de la vida de la Wajiha, poc abans de les dues s’acabaven les classes. Avui, a la una del migdia la família s’asseu a dinar un menú cada cop més parc, tot vegetals. Abans a taula hi havia arròs amb carn, cardamom i panses, el qabli, un plat tradicional afganès. Ara el menjar habitual de la casa és un guisat d’albergínies, tomàquets i cebes; si es pot, també llegums.

A poc a poc, la família F. s’ha anat descapitalitzant en la tancada, venent els estris de casa per subsistir en un any sense salaris i ple de renúncies. «No puc oblidar quan la meva germana va haver de vendre les seves joies –explica–. També venem els nostres llits, les nostres alfombres...».

Després de dinar i fer la migdiada arriben les hores buides, les de més tedi. «Abans, a les cinc estava amb els meus estudiants o tornant a casa. Ara no tinc res a fer», explica.

Res menys veure les notícies. Però aquesta és una activitat penosa. «Les notícies em deprimeixen», diu la professora Wajiha. Pot accedir a premsa lliure i a les xarxes socials, perquè el règim talibà no ha pogut, com Rússia o la Xina, escapçar-les. «Veig notícies cada dia, però m’entristeixen: sempre hi ha males notícies per a la joventut», insisteix la Wajiha.

Les teocràcies i les dictadures declaren la guerra als joves. La Wajiha reenvia un link de la pàgina de Facebook que estava llegint: la notícia del dia explicada en paixtu pel digital Vuit del matí: una nena assassinada a la regió de Panjshir. Tenia 16 anys. Havia sortit a buscar aigua. El mitjà acusa els talibans. Il·lustra la portada una foto de la víctima, amb hijab i mig somriure. A l’esquerra, entre els continguts destacats, aquest avís surrealista: «Els talibans de Zabul han fixat una data límit perquè els oficinistes es deixin créixer la barba».

Les nits

Les nitsA les set la Wajiha encendrà el fogó per escalfar les patates amb mongetes que hi ha per sopar. I després, havent rentat la vaixella, els coberts i la cassola, s’asseurà amb els nebots per fer-los estudiar abans que li agafi el relleu la televisió de la sala d’estar.

Cap a les 11 se’n van al llit. Arribarà l’hora del son, però no de la quietud. Els dos homes de casa es passen tota la nit desperts, vigilant. Com en milers de domicilis avui a l’Afganistan, de nit es fa guàrdia, perquè al país abunda la gent que no pot jurar que de nit no els visiti algun agressor.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

La família està amenaçada. Ja ho suposaven quan van canviar de casa, al cap de dos dies de tornar els talibans, i ho van confirmar al cap de poc, quatre dies després, per l’alerta d’antics veïns. «Li van dir al meu germà: ‘Els talibans han vingut a casa; han preguntat per vostè i les seves germanes’», explica la professora.

I no només els homes estan desperts. De vegades, la Wajiha ha sentit cridar un nebot de nit. «És pels malsons; els nens tenen malsons», explica. Una d’aquestes males nits va preguntar al noi què el sobresaltava tant. I ell li va dir: «He somiat que entraven a casa i pegaven l’avi».